Quan es tracta el tema de les drogues, moltes vegades tinc la impressió que les famílies se senten a la corda fluixa provant de mantenir l’equilibri entre el que passa a l’interior de les seves cases i el que passa fora. Com si un ocell de mal averany pogués acostar-se i espatllar en l’adolescència tot allò que els pares han ensenyat i inculcat als seus fills i filles durant la infància. Com si els agents externs: la societat, els temps moderns, el consumisme exacerbat, etc., poguessin arrossegar a la seva prole a consumir drogues sense que ells poguessin impedir-ho.

Aquesta mena de desemparament educatiu a vegades també pot minar el sentit de la responsabilitat d’educar per prevenir el consum de drogues o qualsevol altra conducta de risc. D’aquesta manera es delega en l’escola i en els professionals sanitaris o de prevenció tractar el tema des d’un principi, sense adonar-se que la família és un dels millors i més importants factors de protecció.

D’altra banda, el risc inherent a l’ésser humà està present en molts aspectes de les nostres vides. Proliferen els anomenats esports de risc, també molts prepúbers juguen als reptes on l’objectiu és posar-se en situacions arriscades. I és que jugar amb els límits, anar una mica més enllà del que és segur proporciona un plaer que per a algunes persones és difícil de renunciar-hi. L’adolescència és una etapa estrella per jugar amb els riscos, per topar amb els límits del que és segur, la mateixa paraula “seguretat” per a un adolescent ja no és atractiva.
Dit això, i tornant al paper protector de la família, en l’adolescència el paper es complica encara més. Trobar el punt mig entre deixar-los que experimentin amb les noves oportunitats que els proporciona entrar al món adult, i posar-los els límits adequats perquè el fet d’experimentar amb els riscos no suposi un perill greu per a la salut, de vegades és una tasca de mags i equilibristes.

No obstant això, hi ha un país a Europa, Islàndia, que ha desenvolupat un programa al llarg de 20 anys, des de 1998 fins a l’actualitat, que ha aconseguit reduir el consum de drogues entre els seus adolescents gairebé al 0%. Tenint uns nivells de consum d’alcohol, tabac i cànnabis similars, o fins i tot més elevats que els nostres, l’any 2016 el percentatge d’adolescents que van consumir aquestes drogues no supera en cap cas el 7%.

El programa de prevenció es va anomenar inicialment Youth in Iceland (la joventut a Islàndia), després es va exportar a Europa, canviant el nom per Youth in Europe (la joventut a Europa) i ara s’anomena Planet Youth (www.planetyouth.community). El motiu del canvi ha estat la difusió massiva que els mitjans de comunicació han realitzat durant aquest any 2017 dels excel·lents resultats obtinguts a Islàndia, i que ha despertat l’interès de molts països més enllà de les fronteres europees.

L’Ajuntament de Tarragona, a través del Servei Municipal de Prevenció de les Addiccions, va començar a aplicar el programa el 2015 i segueix treballant en la implementació del mateix a l’espera d’aconseguir resultats similars.

Quines han estat les claus de l’èxit?

• A través de la construcció d’un potent vincle familiar.

Com construir aquest vincle?

La regla fonamental és passar, almenys, una hora al dia amb els nostres fills. Es tracta de dedicar aquest temps sense atendre el telèfon, sense fer tasques de la casa, sense treballar a l’ordinador. És un temps de qualitat on poder escoltar-los, on nosaltres també els podem explicar coses, jugar amb ells defugint de fer-ho amb plays i/o tauleta tàctil, escoltar música, llegir-los contes, etc.

Si les obligacions laborals i les obligacions escolars no ens permeten ni tan sols passar una hora, podem dedicar el moment de dinar o de sopar per a conversar tranquil·lament amb la televisió i els mòbils apagats.
Això és vàlid també per als nadons. Acostumem-nos ja des de l’inici a donar-los de menjar sense televisors, dibuixos i altres coses que els distreguin. No serveix l’excusa que així s’ho menja tot millor o més ràpid. Es tracta de fer de l’hora del dinar una bona estona per estar junts, compartir i ensenyar-los la importància i el plaer de l’alimentació.

Durant el cap de setmana reservem-nos temps per fer activitats amb ells, no cal que costin diners, un simple passeig per la platja, la muntanya, el parc, n’hi ha prou perquè sentin que ens importen i ens expliquin les seves coses.
Si realitzen activitats extraescolars, anem a veure’ls, per molt que ens facin matinar en dies de festa i haguem de passar hores a la intempèrie o en pavellons com espectadors d’algun joc que no entenem i, de vegades, tampoc ens interessa. A ells, els nostres fills i filles sí que els interessa la nostra opinió: he jugat bé ?, has vist com defensava la banda?, què t’ha semblat la meva cistella de tres punts?, etc. En aquest moment, no val improvisar, “sí, fill, sí, has jugat molt bé”, o d’altres frases gastades que intentin tapar que vam estar allà però no ens interessava. “Però si has estat tota l’estona de xerrameca”, “però si has estat tota la segona part al bar amb els papes de tal o qual jugador o jugadora”. El veritable interès es detecta d’una hora lluny i no serveixen les dreceres. Fer l’esforç d’estar presents és una inversió de futur, és el capital familiar que alimenta el compte protector de la futura salut emocional dels nostres fills.

L’educació i la construcció d’un vincle familiar protector requereix presència real i interessada. No hi ha excuses, ni dreceres, ni “poc però bo”. El “temps de qualitat” va ser una enganyifa que van acceptar les mares incorporades al món laboral amb poc temps per a tot i que a ells, els pares amb excessiva càrrega de treball, també els va interessar per no lluitar per la conciliació laboral i familiar. Amb això vull dir que la presència ha de ser igualitària, molta presència de la mare i cap del pare no equilibra una balança que ha d’estar formada per ambdós progenitors.

És cert que aquí les lleis de conciliació familiar han de jugar un paper important i oferir a les famílies temps per dedicar-lo a l’educació de la seva prole, atès que cap abordatge que se centri exclusivament en un sol agent social per aconseguir menors i adolescents sans tindrà èxit. Per això la creació de teixit i capital social és una de les claus de l’èxit del programa islandès.

A més del temps, és important estipular unes normes clares i uns límits ben fonamentats. És aquí on algunes famílies insisteixen en la dificultat de marcar límits quan la resta d’amics dels seus fills semblen tenir uns límits molt més laxos que els nostres. De nou els agents externs intentant desequilibrar la nostra feina ben feta.

Què fem davant d’això?

Conèixer els amics dels nostres fills, conèixer els pares dels amics dels nostres fills. Si ens comuniquem freqüentment amb ells, si marquem normes, no només per als nostres, sinó per als fills de tot el grup d’amics, els serà més fàcil complir-les. Ja no els servirà l’excusa: “és que tots tornen més tard”, etc.
Hem de saber què fan els nostres fills en el temps de lleure, amb qui ho fan i conèixer als pares dels companys amb qui ho fan. Aquest teixit parental ens ajudarà i els ajudarà a complir amb normes raonables, adequades a cada edat adolescent, i ens alleujarà de sentir-nos sovint com “les bestioles rares” que “oprimeixen” els seus fills sense entendre les “modernitats imperants”.
I és que de vegades penso que aquestes “modernitats” no són més que algunes sortides (arriscades) dels nostres adolescents davant d’una societat creada pel món adult, amb falta de referents i missatges clars.

¿Com podem pretendre que, per exemple, pel que fa a l’alcohol, els adolescents tinguin clares les possibles conseqüències negatives, si d’una banda hi ha una llei aprovada que impedeix als menors de 18 anys beure i per l’altre, tothom sap, i sembla acceptar que els nostres menors beuen? El missatge així construït és ambigu, no educa bé i, sobretot, ens fa perdre credibilitat com a referents vàlids.
Per això deixem de dir als nostres menors i adolescents que es comportin i prenguin decisions responsables i mirem de construir plegats una societat més responsable.
I per acabar, us vull recordar que el Nadal passat la majoria dels nens de 9 i 10 anys van penjar a l’arbre dels desitjos de l’Ajuntament aquest: “Desitjo passar més temps amb els meus pares”.

Els ho concedim?

Article publicat a la Revista NUMEN nº 72 de la Delegación de Tarragona del Col.legi Oficial de Psicología de Catalunya