La Teràpia de Diàleg Obert impulsada a Lapònia Occidental està collint alguns dels millors resultats entre pacients de psicosis a Occident

Lapònia Occidental és una regió al nord de Finlàndia amb una població d’uns 70.000 habitants que durant la segona meitat del segle XX va registrar un dels índexs d’esquizofrènia més elevats d’Europa. Però la petita revolució engegada per un grapat d’especialistes de la sanitat pública ha aconseguit revertir les estadístiques. Un dels seus màxims exponents és Jaakko Seikkula (Kalajoki, 1953), professor de psicoteràpia de la Universitat de Jyväskylä i psicòleg amb més de tres decennis d’experiència. Seguint el deixant del pioner Yrjö Alanen, creador de l’anomenat “tractament adaptat a les necessitats”, el professor Seikkula va desenvolupar a mitjan noranta la Teràpia de Diàleg Obert amb els seus col·legues de l’Hospital Keropudas en Tornio. L’aplicació del sistema en aquest centre sanitari amb pacients amb psicosis ha collit alguns dels millors resultats del món occidental en la recuperació d’aquesta patologia.

La Teràpia de Diàleg Obert atorga “veu i vot” sobre el tractament als pacients, aspira a evitar la cronicitat i busca proporcionar-los “un agafador a la vida”. L’estudi Five-year experience of first-episode nonaffective psychosis in open-dialogui approach, publicat pel professor Seikkula en Psychotherapy Research, determina que després de l’aplicació continuada de la Teràpia de Diàleg Obert a Lapònia Occidental solament es registren dos o tres nous casos d’esquizofrènia cada any a la regió, un 90% menys respecte a principis dels vuitanta. El 80% de pacients amb psicosis es mostren “asintomáticos” als cinc anys i la mateixa proporció treballa, estudia o busca ocupació mentre que solament el 20% reben pensió per discapacitat. Durant el procés, dos terços no van rebre medicació i a llarg termini amb prou feines un 30% segueixen prenent neurolépticos o antipsicóticos.

El professor Seikkula ha vingut amb l’aval dels seus 150 treballs científics i una dotzena de llibres sobre el tema per impartir un curs en el Col·legi de Metges de Madrid. Amb el cabell cano elegantment regirat i vestit amb americana burdeos, armilla i bufanda a joc, va congregar a un centenar i mitjà de persones entre facultatius psiquiàtrics, psicòlegs, pacients i familiars d’aquests últims que desitjaven conèixer els resultats de la Teràpia de Diàleg Obert a Finlàndia i la possibilitat d’implantar-la a Espanya. “M’han traslladat la seva preocupació per les retallades en la sanitat pública espanyola i la falta de recursos per a la psiquiatria. Ja s’estan fent aplicacions de la Teràpia de Diàleg Obert a certs programes de Regne Unit, Itàlia, Alemanya, Estats Units… Estic segur que podria implantar-se a Espanya, on l’atenció estrictament hospitalària segueix sent massiva. El nostre sistema promou sortir de l’hospital i treballar amb els serveis socials sobre el terreny. Cal treure la psiquiatria de l’hospital i portar-la al carrer, anar on estan els que necessiten l’atenció mèdica i no esperar al fet que vinguin a l’hospital. Posar el focus en la intervenció de les crisis on s’originen pot revertir el col·lapse dels sistemes de salut mental”.

PREGUNTA. A Lapònia Occidental es va registrar durant els seixanta, els setanta i certa part dels vuitanta una de les majors taxes d’esquizofrènia a Europa. Per què?

“La medicació pot ser una part del procés, però no comparteixo que sigui sempre la primera mesurada”

RESPOSTA. Alguns antropòlegs que han estudiat la zona de la vall del riu Torni, que limita entre Finlàndia i Suècia, van concloure que aquesta és una regió propensa al registre de malalties greus com a dolències cardíaques, càncer i malalties mentals. Potser en el cas d’aquelles taxes d’esquizofrènia va poder influir l’aïllament de les societats.

P. L’aplicació de la Teràpia de Diàleg Obert a la regió va coincidir amb un canvi radical de les estadístiques en pacients de psicosis. Tot el mèrit es deu a la implantació d’aquest sistema?

R. En els estudis que hem realitzat es registra un descens en les taxes d’esquizofrènia en la població. No es pot establir tallantment una relació lineal, però aquest profund canvi ha ocorregut durant l’aplicació del sistema.

P. Vostès prevalen la teràpia psicoanalítica per sobre de la farmacològica, però per a molts experts resulta difícil creure que la total recuperació d’una persona diagnosticada de psicosi sigui possible sense l’ús de medicació.

R. Durant els últims vint anys s’ha desenvolupat un moviment en la psiquiatria que ha tractat de reduir aquestes situacions a discapacitats cerebrals o de l’estructura cerebral. Sintetitzar-ho tot a aquest context impedeix plantejar altres solucions psicosocials. Des del nostre punt de vista, resulta necessari parar esment a la vida humana íntegrament. Poden esdevenir problemes cerebrals, però no ha de perdre’s de vista el context social que envolta a l’individu, com les situacions de pressió i estrès continuat, potencials desencadenants de problemes relacionats amb la salut mental.

“Les al·lucinacions són més comunes del que sembla. Pots escoltar veus i alhora desenvolupar la teva vida”

P. Els neurolépticos o medicaments antipsicóticos no es brinden amb la Teràpia de Diàleg Obert a tots els afectats per al·lucinacions o idees delirants. Solament uns pocs arriben a rebre’ls. Resulta arriscat decidir alguna cosa així quan una persona es troba en ple brot psicótico?

R. Sí. Es va començar a procedir d’aquesta manera per dur a terme una sèrie d’estudis. La pregunta era: Quin és el paper dels neurolépticos en la psicosi? Vam engegar el Diàleg Obert sense aplicar medicació neuroléptica per a tots els casos. En lloc d’imposar-la des del principi dels símptomes, solament la receptàvem si l’ajuda psicosocial i psicoterapéutica no eren suficients. Sorprenentment, un nombre elevat de pacients van començar a recuperar-se sense medicació. Al principi, un de cada quatre no requerien neurolépticos; més endavant, tres de cada quatre no els necessitaven. La medicació pot ser una part del procés, però no comparteixo que sigui sempre la primera mesura a prendre en tots els casos.

P. Com funciona el sistema quan apareix un brot psicótico?

R. La idea és prestar ajuda immediata quan es contacta amb nosaltres, ja sigui un familiar o l’afectat. Tractem d’anar a les seves cases. No portem bates blanques –tampoc a l’hospital– i intentem establir un primer contacte amb ells. Sol acudir un equip de dos o tres facultatius, entre personal mèdic i d’infermeria, que a partir d’aquest moment promouen un diàleg obert amb els familiars i el pacient. Les trobades han de perllongar-se durant diversos dies seguits, fins que pot dir-se que hi ha una situació segura i controlada.

P. I què ve després?

R. De vegades es requereix més ajuda. Pot ser que sigui necessària la presència d’un terapeuta ocupacional que ajudi a canalitzar el diàleg. O es brinden altres recursos, com la medicació per agafar el son. La variació de situacions és àmplia: algunes vegades es resolen amb una sola trobada; unes altres, es requereix molt més temps, fins a diversos anys. Per això no pot unificar-se aquesta realitat. És important escoltar la història de vida del pacient i conèixer la situació de la família: saber les experiències que han pogut desencadenar aquesta situació. També és clau desenvolupar una activa i intensa atenció psicosocial: quan es duu a terme de manera efectiva, pots declinar el paper de la medicació. O aplicar-la, si és necessari. El problema està en els sistemes que redueixen tot als símptomes i a la medicació associada.

P. Creu que es poden tenir idees delirants o quadres psicóticos i portar una vida normal sense prendre medicació?

R. Sí. Hi ha estudis que demostren que les al·lucinacions són molt més comunes del que pensem. No solament afecten als denominats pacients psicóticos. La major part les experimenten persones que mai han acudit als serveis de salut mental. Pots escoltar veus i alhora treballar, cuidar de la teva família, desenvolupar les teves rutines.

P. I en una situació de crisi, quina opinió ha de prevaler? La d’una persona en estat de psicosi o la del personal mèdic?

R. Totes les opinions són importants, també la dels familiars i altres terapeutes. Fer que els afins se sentin partícips del procés és important també per a ells. Molts pares ens han dit que han après a parlar amb els seus fills durant l’atenció d’aquestes crisis mitjançant el Diàleg Obert.

P. En formar part de la sanitat pública finlandesa, quin cost suposa aquesta teràpia per a les arques de l’Estat?

R. Finlàndia està dividida en 20 districtes sanitaris i referent a termes psiquiàtrics, Lapònia Occidental, on opera el Diàleg Obert, és el més econòmic. Un dels factors es deu al fet que quantes més llits hospitalaris mantens, més car resulta mantenir el servei amb personal treballant dia i nit. Nosaltres ens centrem més en l’atenció de les crisis on succeeixen. I gràcies als resultats positius i la menor cronicitat, menys persones necessiten ser hospitalitzades o rebre pensions per discapacitat.

P. Van trobar oposició entre la comunitat psiquiàtrica en implantar el sistema?

R. A Lapònia Occidental va ser fàcil. Quan va començar a dur-se a terme aquesta renovació, a principis dels vuitanta, existia una demanda política de nous serveis psiquiàtrics i els dirigents locals van recolzar la iniciativa. Els professionals es van implicar a fons. I els processos d’aprenentatge per desenvolupar el sistema es perllonguen durant tres anys per al personal mèdic, d’infermeria, psicologia i treballadors socials.

P. El Diàleg Obert no és un sistema alternatiu, sinó l’atenció primària de salut mental a Lapònia Occidental. Si aquesta regió cull tan bons resultats, per què no s’actua de la mateixa manera en la resta de Finlàndia?

R. Hi ha molt interès des d’altres zones del país, però certs professionals de la salut mental, diversos sectors del sistema psiquiàtric establert, han mostrat forta resistència.

P. Creu que serà possible en el futur eradicar la psicosi com a malaltia o cap sistema inventat o per inventar pot acabar amb ella?

R. Les al·lucinacions normalment sorgeixen com a reacció a situacions vitals molt extremes, envoltades de diversos factors de pressió. Són com els sentiments i les emocions que neixen de situacions límit. Els professionals hauríem d’analitzar més el seu origen i no solament concebre-les com a símptomes de malalties que han de ser eliminats amb medicació.

ARXIVAT EN:
Psiquiatria Polimedicación Salut mental Finlàndia Escandinàvia Malalties Medicina preventiva Sanitat Salut Societat
Publicat en El País