Amy, la noia darrere del nom
Després del col.loqui envers la pel.lícula documental sobre la vida de Amy Winehouse, vaig recollir una sèrie d’idees i conceptes que he plasmat en aquest artícle, intentant donar resposta a algunes de les preguntes sorgides entre l’audiència.
El títol del documental ja ens convida a anar més enllà, a no quedar-nos amb un nom en ocasions rutilant però també de vegades ridiculitzat. L’afició de l’Amy per gravar moments de la seva vida ens permet guaitar dins la seva intimitat des de ben petita per intentar comprendre el perquè d’un final tan prematur com tràgic, malgrat ser, per a molts, la crònica d’una mort anunciada.
A través d’un metratge de més de dues hores, trobem moments evolutius que llancen certa llum sobre la precarietat del seu desenvolupament psíquic personal. Als 18 mesos de vida, el pare s’enamora d’una altra dona però continua convivint amb la mare de l’Amy fins que es divorcien, moment en què la nena té 9 anys.
Podem suposar una infància acompanyada per una mare trista i confusa, i un pare més absent que present. L’absència de límits ben definits i tranquil·litzadors es plasma en una imatge d l’Amy tirada per terra, presa d’una rebequeria infantil. La seva mare es mostra impotent i incapaç de frenar-la mentre que el pare no hi apareix. Encara que no pot ser més que un esquema intuït a través de les imatges, l’entorn familiar d l’Amy predisposa o augmenta la probabilitat que l’Amy desenvolupi una personalitat dependent i/o addictiva.
En el seu 14 aniversari sorprèn amb un talent inusual imitant el famós Happy Birthday de Marilyn al president J.F. Kennedy. Una veu espectacular, amb uns matisos i girs propis d’algú que ha viscut moltes més experiències que una jove adolescent. Tanmateix no ens sembla artificial o impostada, sinó enormement autèntica. L’amor pel jazz, llegat del pare, i el seu talent innat com a cantant fan de la música la bastida que amb prou feines sosté un psiquisme dèbilment estructurat.
L’Amy escriu cançons, escriu la seva vida, les seves emocions, com si es tractés d’un exercici terapèutic. Gairebé totes les lletres transiten pels pitjors períodes viscuts, que són també els més fructífers artísticament parlant.
Mentrestant, les addiccions a l’alcohol, la marihuana, l’heroïna i el crac van fent el seu efecte i van minant la capacitat de desitjar altres coses. De manera que, seguint a Víctor Korman [1], el subjecte queda subjectat a la droga, de la qual obté gairebé tot el plaer que necessita, en una mena de compulsió a la repetició. L’escena que millor ho mostra es dóna quan l’Amy, encara a l’escenari, sense públic, i amb els 6 Grammys aconseguits pel seu àlbum Back to Black, li confessa a la seva millor amiga “tot això, sense drogues, és un rotllo.”
Però la pitjor addicció és la seva dependència de l’altre. D’una banda, l’amor cap a un pare que li diu que ella “està bé” i avorta la possibilitat d’iniciar una rehabilitació, com canta en la seva famosa cançó Rehab. Per l’altre, l’amor cap al seu marit, un recalcitrant drogodependent. Tots dos tanquen el cercle que impedeix a l’Amy estimar-se prou a si mateixa com per trencar aquestes dependències mortíferes. De nou, seguint a Víctor Korman, veiem com els processos d’autonomització dels subjectes subjectats a la droga són tan precaris que els fan psico-dependents abans que drogodependents.
En tota aquesta travessia agònica, la música i el seu extraordinari talent no poden complir amb la seva tasca sublimatòria i terapèutica. Tenim exemples d’artistes amb una trajectòria familiar i personal complexa en la qual el seu art els allunya de la malaltia mental, les seves creacions els proporcionen alleujament, fama i reconeixement, com seria el cas de l’escriptor James Joyce. L’ombra de la repetició tanàtica plana sobre l’Amy i la seva relació marital devastadora, en què tots dos coquetegen impúdicament amb la mort, amb agressions i lesions mútues. Ens impacta veure com l’Amy, en una sessió fotogràfica, es lacera l’estómac amb un mirall trencat per escriure sobre la seva pell “estimo a en Jake”.
I és aquí on entra en joc el tercer agent: l’entorn social, econòmic i mediàtic que envolta a l’artista. La pressió és enorme, els interessos per obtenir beneficis crematístics l’empenyen a una espiral a la qual només pot fer front de l’única manera que coneix: anestesiant-se, intentant alterar químicament una percepció del món que no li agrada i contra el qual es rebel·la.
No deixen indiferent a ningú les imatges de l’Amy totalment beguda sobre l’escenari, intentant obtenir ajuda dels seus músics mentre ells segueixen tocant i sent espectadors passius del que passa. Per què ningú la va agafar del braç i la va baixar d’allà per allunyar-la de tot i de tots? Per què ningú li va oferir un espai terapèutic on superar aquest infern?
La resposta no és fàcil, ningú la té ja. Hem de conformar-nos amb les especulacions, els intents d’acostament a una comprensió més profunda de la seva curta vida i la seva trajectòria artística. Per als que admiràvem el seu talent i la seva veu, ens queda el consol d’haver-la vist gravar duets amb el seu ídol Tony Benet, qui va ser primer ídol del seu pare i després, per identificació, ella se’l va fer seu.
Almenys la vam veure complir un dels seus somnis.
[1] Víctor Korman, El oficio de Analista, Ed Paidós, cap. “Y antes de la droga qué?”.