Laura, filla meva

Em desperta el telèfon.

– Laura, sóc jo…- escolto. És la veu tremolosa de la mare.

Un calfred em recorre la nuca i em llevo de cop, sense respondre. A l’altra costat, sento la respiració intermitent. Sap que l’escolto, sempre ho he fet, sóc el receptor cec i mut on abocava les deixalles, fins que un matí plujós els blaus eren al coll i li vaig dir mama, prou, vina amb mi. Però es va quedar quieta al sofà contemplant l’abric que tenia damunt de la falda.

Què vols, mare, penso i no dic, perquè les nenes maques escolten i callen, ho has entès, Laura?, les nenes maques no expliquen les coses de casa. La cançoneta encara ressona dins la meva foscor, la mateixa que omplia la cambra quan la mare, després d’acotxar-me fins les orelles, em feia un petó sec als cabells i jo olorava la seva por: feia olor d’aniset. Son soneta vine aquí, a la vora del coixí, la Laura s’adormirà i del llit no es llevarà, cantussejava fluixet fins que jo aclucava els ulls. Llavors ella sortia de puntetes, tancava la porta a poc a poc, i, quan girava la clau, jo amagava el cap sota la flassada, el dimoni no vindrà, el dimoni no vindrà, les nenes maques tenen la boca tancada, ho has entès, Laura?, ho has entès?, ho has…

Tanco els ulls.

– Laura? – pregunta la mare, i jo flairo la seva inquietud mentre calculo el què.

– Filla – continua – el teu pare s’està morint…

El seu plor indolent no canvia, el mateix xantatge covard, còmplice.

– I per què em truques, mama? – responc amb serenor.

Ara és ella qui emmudeix. Tanmateix la sento a prop, tan a prop que m’arriba l’olor d’aniset, i, en lloc d’allitar-me i conjurar el dimoni amb el cap sota la flassada, encenc el llum de l’habitació que hi ha al costat de la meva i que un dia la hi vaig preparar.

La nit se’m fa curta endreçant.

Títol: Laura, filla meva
Autora: Montse Freixas Rovira

Article: Aquest conte està relacionat amb l’article “Mares i filles”