Només és una presència

Tant de bo, però no goso girar-me una altra vegada. No. Ja m’ho deia el Jordi que era massa poruga per a fer aquest torn, “a tu t’agraden els migdies, els mentons enlairats, les ulleres de sol”. I avui, com si no n’hi hagués prou amb els friquis que remenen les prestatgeries, mentre col·locava els volums d’història he mirat un parell de cops rere meu. No m’he espantat perquè no hi havia ningú.

En canvi ara, sembla que la presència és gairebé corpòria i que si m’aturo aquí al mig del carrer se’m tirarà a sobre. Així que camina, Marta, camina, tu no creus ni en vampirs ni en ànimes turmentades, oi? I quan arribis al forn, entra-hi, compra’t una ensaïmada i aprofita per donar un cop d’ull al teu voltant.

De fet, no sé perquè em neguitejo d’aquesta manera si jo no n’he tingut mai, de por, però com que ell m’ho ha pintat tan fosc: que si no són hores de tornar; que vigilis, que vas massa mona; que pel que et paguen, no cal patir tant.

I, a sobre, quan li pregunto per què pateix, s’emprenya i em diu que no faig cap esforç per entendre’l. No sé què més vol que faci, jo ja estic acabant la carrera i gràcies als col·legues de la uni que ell detesta estic pencant. Hauria d’estar content, no? En fi, l’Anna sempre m’ha dit que és un penjat que amb mi se les dóna de “machito”. Simpàtic, això sí.

Perquè ella no sap el número que em va muntar el primer dia a la feina. Ningú no ho sap. Quina vergonya. És clar que em va jurar que no tornaria a passar però no sé si creure’l.

Segons ell, que estigui gelós és una prova de que m’estima. Au va! Li hauria d’haver dit respecta’m i m’ho demostraràs, però sempre callo per evitar espectacles davant dels altres. El pobre Lluís flipava. I jo també, no l’havia vist mai encès d’aquella manera. Sort que el LLuís és bon paio.

Avui, quan m’ha dit que si necessitava alguna cosa que comptés amb ell, m’ha passat pel cap que potser es referia al mal rotllo de l’altre dia. Però no li ho he preguntat. Amb els companys de feina no es fan confidències, que després tot es tergiversa i, com diu el Jordi, un altre dia ho poden utilitzar en contra teva.

Uf, que ridícula em sento vigilant pel voltant com si fos una paranoica. Mira la fornera, també fa l’últim torn i sembla ben tranquil·la. Ja et dic jo que al final l’únic que aconsegueixo és emprenyar-me amb mi mateixa per fotre-li cas, quan és claríssim que el paranoic és ell, que m’ha ficat la por al cos i ara vaig pel món notant tot de presències.

Títol: Només és una presència
Autora: Montse Freixas Rovira