L’Estrany

La vida passava silenciosa, de puntetes, com si no gosés molestar. De tant en tant el meu fill treia el cap “sóc aquí, mare!”, i jo aixecava els ulls de l’ordinador i somreia. Era un privilegi conciliar l’ofici d’escriptora amb la maternitat. Ho sabia i ho gaudia sense saber que aquella placidesa tenia els dies comptats.

Fins que un dia, la vida, carregada d’hormones ferotges, es va atrinxerar al seu cau: “No entris, mare!”

Tot es va capgirar. El meu fill, la meva vida, esdevingué un estrany, un ésser esquerp i inaccessible.

Van començar les mentides, la mirada esquiva, el posat provocador. El silenci harmoniós va desaparèixer sota els trons i llamps que esquitxaven els àpats familiars. Cada dia encetàvem una guerra, cada nit, un malson. Mirava enrere buscant en quin moment l’Albert havia saltat de la meva falda, què m’havia passat desapercebut. Em feia pensar en el meu germà petit, en Miquel, i la seva adolescència de manual. No parava de donar-hi voltes i quan m’endormiscava veia la mare eixugant-se les llàgrimes amb el davantal, el meu pare colpejant la taula, els ulls espantats de la meva germana. I ara li tocava a l’Albert.

S’allunyava de mi, no em parlava. Es va anar replegant i jo només palpava un rebuig que no entenia. Fins i tot un comentari tan anodí com “necessito l’ordinador per acabar un relat” provocava una mirada desafiant, un gest irat.

– No ho entenc -em deia el meu marit- amb mi té una actitud normal, potser ets tu que n’estàs massa pendent i l’aclapares. Deixa’l respirar, Anna, s’ha d’equivocar, aprendre, està temptejant, i a tu també.

Vaig començar a escriure com una esperitada. Mentrestant, intentava acostar-me a l’Albert sense gestos maternals perquè havia notat que l’avergonyien. Li deixava els meus relats sobre la taula, esperava durant un parell de dies i els recollia intactes. Quan ja pensava que no li interessava res que vingués de mi, em va sorprendre.

Aquell dia m’havien citat a l’escola. Ens vam reunir el tutor, l’Albert, el meu marit i jo. El meu fill s’havia barallat amb un company més petit que ell, i quan li vam preguntar els motius va respondre:

– M’ha provocat, jo només volia donar-li una lliçó.

– Com que una lliçó? – va exclamar el meu marit indignat.

Vaig notar una escalfor coll amunt fins les orelles i vaig sotjar els ulls de l’Albert. Quan vaig engrapar la seva mirada no va parpellejar ni la va desviar, no, la va mantenir ferma, descarada. Havia repetit fil per randa les mateixes paraules d’un relat meu. Em vaig inquietar.

De nit no dormia, veia l’ombra del meu fill passejant a les fosques per casa, m’aixecava del llit a poc a poc i quan m’acostava a la seva habitació sentia com tancava la porta amb molta cura. El pols em bategava amb força. Quan apagava el llum em ficava al llit i somiava que els meus llibres es cremaven en una foguera mentre l’Albert i el meu marit se’n reien per sota el nas. I és que l’últim episodi havia sigut colpidor.

Va succeir pocs dies després de l’entrevista a l’escola. Havia castigat al meu fill sense sortir perquè l’havia enxampat amb una altra de les seves mentides. Però se’m va encarar davant de la porta de casa. -Deixa’m sortir! Sortiré tant si vols com si no!- cridava com un endimoniat.

Li vaig barrar el pas i, de cop i volta, es va girar alçant el puny i el va esclafar contra el mirall del rebedor. Un esglai em va trencar per dins, mil bocins esfereïdors em dringaven a l’oïda…

No podia perdre més temps esperant que les hormones es calmessin i vaig trucar a la psicòloga. Amb el meu marit vam decidir que per evitar un altre conflicte seria ell qui li comuniqués que havíem demanat una cita.

-A mi no em passa res, papa!, és ella que s’inventa històries, tu ho saps, allò del mirall n’és la prova. Està boja! Segur que la idea del psicòleg ha sigut seva.

I jo, rere la porta, em vaig sentir una mica ferida i sí, una mica boja.

A la segona sessió la psicòloga va voler parlar amb mi. Em vaig fixar que a la prestatgeria hi havia un exemplar del meu llibre de contes.

– Anna, ara parla’m dels teus relats ¿has escrit un conte sobre un adolescent violent que discuteix amb la seva mare i trenca un mirall?

– Sí, però encara no l’han publicat, com ho saps?

Així vaig descobrir que el meu fill em llegia, i que la vida, quan passava pel meu costat massa sorollosa, jo la recollia i l’encabia en un conte traspassant una línia molt molt fina.

Títol: L’Estrany
Autora: Montse Freixas Rovira

Article: Aquest conte està relacionat amb l’article “Adolescents i pares”