Càpsula de bellesa

Quan vaig sortir de l’hospital havia parat de ploure. Era massa d’hora per a tornar a casa i vaig anar baixant el carreró fins al passeig. Les fulles esgrogueïdes dels plataners omplien els parterres, els tolls d’aigua, i embellien els bancs solitaris de pedra.

M’agradava trobar la tardor quan sortia al carrer, perquè, així com la primavera la sentia bullir per dins i pel voltant – “ fa olor de primavera” deia a les meves filles flairant el cel -, la tardor m’enxampava per sorpresa amb els dibuixos de fulles marronoses penjats al vestíbul de l’escola. La bellesa primaveral era específica, pròpia de cada color que brillava i feia brillar el conjunt. En canvi, la bellesa tardorenca era una bellesa de contraposicions, de matisos.

Vaig creuar el passeig. Un raig de sol feble, l’únic que travessava els núvols negres, em va assenyalar la copa dels plataners i em van venir al cap els estius adolescents, quan jèiem tota la colla d’amics damunt l’herba per a contemplar la copa dels arbres, perquè algú va citar Thoreau “res és tan bell com les copes dels arbres”, i tots ens hi vam concentrar. Jo no entenia què hi havia de bonic dalt d’un plataner, si no era que el fet de jaure tots junts convidava a ruquejar, a riure i sentir- nos lliures allà estirats sobre l’herba, amb el món capgirat. Aquell any, quan vaig tornar al setembre a l’escola, vaig explicar a les amigues la gran descoberta de l’estiu.

-Tinc una teoria nova sobre la llei de la gravetat: un cos, totes les parts del qual toquen el terra, és a dir, en posició horitzontal, és més feliç que un cos dret en posició vertical, el qual només té algun punt de contacte amb el terra.

-O sigui- va replicar l’Ester, a qui li agradava portar la veu cantant -que el grau de felicitat d’un cos és directament proporcional a la quantitat de parts d’aquest cos que estan en contacte amb el terra?

-Això mateix.

-Doncs llavors, maca, els morts són els més feliços –va reblar. I eixamplant uns ulls maliciosos afegí – O et refereixes a un cos que jau pel terra amb un altre? I totes vam esclafir a riure neguitoses, acotant el cap, tapant-nos la boca amb la mà.

Tornava a plovisquejar. Vaig apujar la persiana de l’habitació i em vaig asseure al llit desfet, de cara al finestral, amb l’informe del metge i el protocol de la medicació.

Aquell raig feble tornava a treure el nas, queia sobre les fulles més altes del til·ler de la plaça i deixava la resta de la copa a l’ombra. El contrast era bellíssim. Hi vaig llegir les paraules de Thoreau.

Títol: Càpsula de bellesa
Autora: Montse Freixas Rovira
Fotografía: Pepa Be