Totes les persones som demandants i demandats d’amor des que naixem, i això constitueix la base de la relació primera i primordial de les nostres vides: la relació amb la mare. Si aquesta relació de donar i rebre amor no s’estableix d’una manera saludable produeix en els fills dificultats per afrontar les circumstàncies vitals.

Les mares són cuidadores, sostenidores, i juntament amb el pare proporcionen l’amor als seus fills que els permetrà desenvolupar-se. Però tant la manca com l’excés d’amor col·loquen el subjecte en una posició empobrida, feble per afrontar la seva existència. En el millor dels casos, en la majoria, tot això es produeix en nom de l’amor. És per amor que la mare que vol el millor per als seus fills no els deixa equivocar-se, no els deixa respirar, no sap dir que no o, al contrari, els diu que no a tot. En definitiva, no els deixa créixer.

Tot i que els fills creixen, sí, però amb pors i inseguretats sobre els quals van fonamentant la seva vida i que es tradueixen en dificultats de relació, eleccions de parella poc saludables, relacions laborals difícils, quedant així atrapats en uns vincles familiars perjudicials. En aquest context els fills no tenen l’escenari adequat en el qual créixer, desenvolupar i gestionar les seves estratègies per saber qui són i que volen, és a dir, no poden conformar el seu desig i seguir el seu camí.