Torna-m’ho a dir

Torna-m’ho a dir

-Ja ho has sentit.
-És que no m’ho crec.
-Doncs parlo seriosament.
-Però, per què?! Què he fet, jo?
-No ets tu, sóc jo.
-Tu i qui més?
-Hi he pensat molt.
-No respons.
-Ningú, veus com no escoltes? Per a mi també és dolorós, saps?
-N’hauríem d’haver parlat, no és just que prenguis aquesta decisió pel teu compte.
-A veure, sóc jo qui ha de decidir sobre la meva vida.
-Sí, però fins ara la comparties amb mi. No ho entenc, no entenc que, de sobte, passis dels meus sentiments.
-No és això, els respecto, sempre ho he fet. I tu, els meus?
-Provo d’entendre’ls, de debò.
-T’ho estic explicant.
-No, m’ho estàs comunicant.
-Ho sento, intento fer les dues coses i és difícil.
-Què és difícil? Que ho entengui?
-Sí, perquè no hi ha un motiu concret ni tampoc una altra persona, és una necessitat de canvi, potser de reinventar-me, no ho sé.
-Ah, ja, i no comptes amb mi. Et faig nosa? Et juro que m’estic esforçant per no engegar-te.
-Doncs no cal que et reprimeixis, escup si t’has de sentir millor.
-Estalvia’t aquest to, sisplau, si hem de continuar parlant. Trobo increïble que t’ho hagis callat, que no m’hagis dit ei, tenim un problema, parlem-ne. Perquè jo era aquí, al teu costat! I ara, de cop i volta, em fa l’efecte que no et conec.
-Mira, sabia que t’emprenyaries i que en lloc d’enraonar, discutiríem, però…
-Quina clarividència.
-Només intento que no ens fem mal.
-És impossible perquè tu ja me l’has fet.
-No fem un drama ni em facis sentir més culpable, que som adults.
-Ei, ei, que ets tu qui ha triat l’obra, el paper i la víctima.
-Escolta’m, t’ho agafes a la tremenda, i m’agradaria que entenguessis…
-Què, a veure, què he d’entendre si l’únic que fas és marejar la perdiu per no parlar clar, collons, que les coses són més fàcils: mira, tu, que la vida és curta i m’avorreixo; o mira, tu, que t’he enganyat; o escolta, tu, que no suporto ta mare; o,vull un fill i no estàs per la feina. Per què no em dius la veritat, eh? En lloc de perdonar-me la vida, au va!
-T’he dit que no t’amago res, és un tema meu, de redreçar, de donar un tomb al projecte de vida. Creu-me, sisplau, de veritat que em sap greu que pensis
que t’estic embolicant.
-Saps què et dic? Que no cal que t’esforcis. Fot el camp. Oi que igualment marxaràs? Oi que ja ho has decidit? Oi que no n’has volgut parlar?
-No volia que acabéssim així.
-Potser et pensaves que això també ho triaries tu.

Títol: Torna-m’ho a dir
Autora: Montse Freixas Rovira
Fotografía: Pepa Be

Article: Aquest relat està relacionat amb l’article “La comunicació dins la parella”