Quimioteràpia

La bossa que penja del peu de sèrum és groga, però el líquid que baixa pel tub és transparent i pur com l’aigua. És l’únic que en Pere reülla, ni xeringues ni agulles, perquè el primer dia la visió de la sang que li extreien pel canell li havia provocat nàusees.

Visualitza la batalla dins el teu cos, recomanava el llibre d’autoajuda. Ja hi som. Ell no n’era, de bel·licista; la canya de pescar era l’estri més violent que recordava. I, en l’improbable cas que ho volgués ser, ¿quin paper jugava dins la batalla si no en dissenyava l’estratègia d’atac, desconeixia l’enemic, i, per descomptat, no disposava de munició?
Bah!, collonades. Havia d’acceptar que habitava dins un cos que fabricava mecanismes d’autodestrucció aliens a la ment. Un cop més, es demostrava que la unitat de l’ésser era una altra collonada.

-No provi d’enganyar-me -li va dir a la psicòloga durant la primera sessió – l’actitud no cura, és una llegenda urbana.
Tothom es vol curar! Pregunti-ho als qui no se’n surten.
Però en Pere va tornar a la consulta.
-Miri, jo no he sigut mai un heroi.
-Ningú li ho demana, Pere.
-Sí, tothom m’ho demana, tots em diuen que he de ser valent.
Valent per a què? Que és que sóc un covard si tinc por? O un perdedor si la dinyo? Miri, només sóc mestre, jo, m’entén?
-Digui’m una cosa, Pere, què pensa quan li administren el tractament?
-No penso, deixo que m’embrutin la sang i creuo els dits. Què puc fer, doncs?

En Pere s’acomoda a la cadira del box buscant la postura del somieig: reposapeus aixecat, braços al recolzabraços i respatller avall fins aconseguir l’angle de cent quaranta graus.
-El deixo una estoneta, Pere – diu la infermera maniobrant el carretó de cures.
-Vol el comandament de la televisió?
-No, gràcies, avui tinc feina, una collonada de la psicòloga.

Era un diumenge lluminós de juliol. Els pares havien llogat una caseta a la muntanya per passar-hi les vacances. Era l’últim dia. Maletes obertes damunt dels llits, farcells, bosses. La mare recollia la roba estesa a l’eixida. El pare desmuntava la canya de pescar assegut a l’escala del porxo.
Van passar uns minuts abans no ens van veure a la Júlia i a mi palplantats sota el garrofer com dos captaires victorians: bruts, enfangats, agafats de la mà, la Júlia amb la nina al coll. El pare va fer un renec que va espantar les merles.

Havia sigut idea meva pujar al llac. Ningú no ho dubtava, la Júlia em seguia amb tot, “però la mama em renyarà si m’embruto” em deia mentre l’arrossegava bosc endins. En realitat, al pare tant se li’n fotia si havia caigut la nina, la nena o el cometa Halley. Havíem desobeït. I fins que no va treure el cap la mare, ens van ploure llamps i trons, i a mi un mastegot, per imprudent, cosa que encara va provocar més llàgrimes a la petita Júlia, que en veure la mama es va llençar damunt els seus braços, carregats de llençols blancs.

Una escena calamitosa. Tanmateix, preludi del moment joiós en què tanco els ulls i sento l'aigua fresca de la mànega damunt dels cabells. Jo, capcot, meravellat de la bondat de la mare, li oferia ara el clatell, ara la cara, ara el pit; i la seva mà suau m’estirava la samarreta, em descordava els pantalons, m’esbandia l’esquena, tot sense deixar de ruixar-me amb l’aigua pura i transparent mentre el fang lliscava cames avall i
regalimava pel pendent.

-Pere, com estem? – pregunta la infermera mentre apaga el xiulet de la bomba d’infusió.
-Net, molt net.

Títol: Quimioteràpia
Autora: Montse Freixas Rovira
Fotografía: Pepa Be