Quan algú es planteja acudir a un professional de la salut psíquica ha de vèncer les resistències que sovint escoltem al carrer: “Això és de bojos, jo estic bé, què sap un psicòleg de la meva malaltia” (en el cas que la persona pateixi una malaltia d’ordre físic diagnosticada). “Em resoldrà els meus problemes de treball, de família, de parella, amb els fills…?”

Si s’aconsegueix vèncer aquestes primeres resistències, apareix un segon factor que turmenta especialment: el temps, “quant de temps he d’anar ?, serà ràpid?”

(Recordo una dona que va trucar per demanar hora per al seu fill de 25 anys. Vaig parlar per telèfon amb ella uns minuts i mai va aparèixer a l’hora convinguda, ni ella ni el seu fill. Així de ràpida va ser la “curació”).

Un cop superades aquestes resistències ens trobem amb la recerca d’una recepta per als meus mals: “Em dirà vostè el que tinc? I el que he de fer, oi?”

Cal dir que preval el model mèdic d’atenció a les persones: busquem especialistes per a les nostres dolències que ens diagnostiquen i recepten proves o medicaments per a “curar” en un temps acceptable. I està bé, no diem que no. El que passa és que aquesta manera de funcionar es trasllada a les malalties psíquiques, les quals no es poden tractar de la mateixa manera.

No parlem de separar el cos de la ment, no és l’objecte d’aquest escrit. Tan sols assenyalar com les persones ens acostem a les nostres dolències, siguin les que siguin, amb formes de funcionament calcades del model mèdic. Volem diagnòstic, recepta i millora ràpida. I això és el mateix que es demana a un psicòleg o professional de la salut mental.

La psique és més complexa i la seva manera d’abordar-la és diferent. No obstant això, hi ha tendències dins de la psicologia i la psiquiatria que s’adapten bé a aquest model mèdic, però no la psicoanàlisi.

D’altra banda, ens sentim vulnerables. També quan accedim a la consulta d’un metge, ja que sentim que estem en mans de “l’altre”, “estic a les seves mans, doctor” (algunes vegades ho escolto), i crec realment que és així. El cos fa molts senyals, desferma dolors, signes, i això fa activar la urgència d’anar a un metge.

Amb el patiment psíquic és diferent. Hi ha símptomes, sí, que volen dir que alguna cosa no va bé, sí, però que es poden tapar, dissimular, justificar, amb tot un ventall de defenses inimaginable, o simplement viure amb ells i arribar a pensar que formen part de la normalitat. Hi ha d’haver molt dolor psíquic perquè algú vagi a la consulta d’un psicòleg i pugui superar aquesta vulnerabilitat, aquesta por i resistència latents que s’oculten rere el malestar psíquic.

Tenint en compte totes les consideracions anteriors i arribats al punt d’haver de triar un professional de la psicologia , la persona ha de preguntar i demanar informació. No tothom sap les característiques específiques de cadascuna de les corrents o tendències que hi ha dins de la psicologia, ni què és un psicoanalista, ni com treballa la Gestalt, ni un conductista, i un llarg etcètera.

De tota manera, mitjançant l’ús de les xarxes socials podem obtenir informació dels psicòlegs que ofereixen els seus serveis. Les seves presentacions, les seves explicacions, la visió de les seves pàgines web, “parlen” d’ells i del seu treball.

L’experiència, però, ens diu que les persones sí que pregunten als seus coneguts i amics quan volen anar a un psicòleg, i que la majoria de pacients que arriben a les consultes vénen recomanats per altres pacients o per persones properes a l’entorn dels professionals. Es busquen referències del treball dels psicòlegs de la mateixa manera que es busquen les referències per anar a un metge especialista, o qualsevol altre professional que atengui les nostres necessitats.

S’ha de preguntar i preguntar, i amb tota la informació i les referències triar un psicòleg o psicoanalista que ens doni la tranquil·litat i facilitat necessàries per sentir que estem en el millor lloc que ens podem proporcionar.

Fotografia: Pepa Be