Somriure

Quan et prenies el cafè tot sol,  les converses de les taules properes t’arribaven com trossets de vida que sovint menyspreaves. Foteses, sospiraves tu, lluny de la intimitat dels parroquians. Perquè tu dialogaves amb  l’art.

-Aquell somriure em va donar la força que necessitava, saps? –afirmava  una veu convençuda, a la taula del costat.

La frase et va fer  rumiar en el temps que feia que ningú no t’havia somrigut,  potser la inspiració s’amagava en un maleït somriure? Bah, collonades, vas pensar. 

Ben mirat, un somriure era una fita fàcil fins i tot  per un misantrop com tu.  Aniries al forn, al supermercat,  a  l’agència de viatges; t’esforçaries  en ser  un client amable,  desitjós d’un somriure espontani i cordial que estimulés el teu do.

Passada mitja tarda, però,  només havies aconseguit un inici a la comissura dels llavis d’una caixera que es va esvair quan li vas abocar tot de cèntims damunt del taulell. Frustrat i decidit a aïllar-te de nou,  se’t va acudir que potser no es tractava d’esperar sinó de demanar explícitament el que volies, així que vas enfilar rambla amunt.

Ella sortia del cine. Feia fred, era fosc, la rambla era buida i el plugim li esquitxava els ulls humits. Sí, la història l’havia entendrit. 

-Perdona… 

Ella es va girar i es va trobar amb la cara d’un desconegut a dos pams. Un home de la seva edat, no gaire alt, amb els cabells embullats, negres com la nit,  que anava sense  afaitar i duia una gavardina. Ella va pensar que t’assemblaves d’una manera inquietant al protagonista fracassat  de la pel·lícula.

-Perdona… –repeties tu, amb les pupil·les dilatadíssimes – em regales un somriure?

Ella va analitzar la situació: era una broma? Una al·lucinació? Un sonat?

-Sí –respongué,  alhora que eixamplava les galtes.

-Gràcies –vas dir, allargant la mà. I vau encaixar. 

Ella se n’adonà tard que tu no havies somrigut gens. Va ser llavors que va esbossar el somriure  genuí que desitjaves.

Però tu ja eres rambla avall amb  el teu botí gravat a la retina.

Título: Somriure

Autora: Montse Freixas Rovira
Fotógrafa: Pepa Be