Sóc un paraigua

Sóc un paraigua

La veritat és que els homes m’han tractat sempre com si fos un paraigua, no només en el sentit que buscaven aixopluc quan el sexe o la soledat els apressava, també en el sentit que si parava de ploure ja no pensaven en mi. N’hi va haver un que, literalment, va deixar-me en un racó:  el racó d’un jardí. Va ser en una festa, portàvem poc temps sortint i  ens abraçàvem en un banc apartat. Una fragància dolça i carregosa ens envoltava. Ell insistia que la floreta que ho causava era la dama de nit, i jo, que no, que el nom era galant de nit i, a més, el detestava. “Vaig a buscar una altra copa “, em va dir. Es va perdre entre la gent, la música, la ballaruga. I es va descuidar de tornar. Me’n vaig anar, és clar. De la festa i de la seva vida. No em va trucar. Si ho hagués fet hauria estat encara més humiliant.

Article relacionat

Títol: Sóc un paraigua
Autora: Montse Freixas Rovira
Fotografía: Pepa Be