Una mateixa situació vista des de dos punts de vista ens planteja una reflexió important sobre el nostre llenguatge i pensament.

Si féssim una enquesta sobre el que és més comú, més normal, l’habitual, ens adonaríem de com n’està, d’esbiaixat, el nostre pensament i de com ens deixem portar per generalitats, i, fins i tot, ens adonaríem de com el nostre llenguatge admet millor un comportament que un altre: “Això ho fan els homes, elles no”, “tenen por del compromís”, “ells van de flor en flor”, “ells només pensen en una cosa”, i podríem seguir amb moltes frases que tots hem escoltat i ja els hem donat validesa gairebé universal.

Però si ens quedem aquí i no plantegem res més fem un mal servei a homes i dones. ¿Per què una dona actua així ?, ¿ per despit, perquè a ella li han fet el mateix ?, ¿ho ha vist en el seu entorn i còpia aquesta forma de procedir ?, ¿la van maltractar i van abusar d’ella i ara ella fa el mateix? I podríem seguir preguntant.

¿Per què un home actua així ?, ¿per què és habitual que els homes ho facin així ?, ¿serà perquè el van tractar malament i ara ell fa el mateix ?, ¿serà perquè ho va aprendre del seu entorn?, ¿actua d’aquesta manera perquè és el permès i el que està ben vist, encara que realment no és el que vol? I podríem seguir preguntant.

La psicoanàlisi ens prevé tant als psicoanalistes com als pacients de deixar-nos portar per biaixos i generalitats i ens convida a preguntar-nos i preguntar persona per persona què és el que porta a cadascun de nosaltres a comportar-nos d’una manera concreta, fugint d’aquestes certeses que tant abunden en el nostre llenguatge i en el nostre pensament.

Fotógrafa: Pepa Be