“Oniomania” ve del grec antic onios – “el que està en venda” -, i mania – “bogeria” -. Aquest terme, inventat a finals del segle XIX, ha estat reemplaçat per definicions més intuïtives com “addicció a les compres” o “compres compulsives”. Però l’essència es manté: manca de control enfront del consum, un trastorn que en la seva forma més greu afecta entre el 3% i el 7% de la població, segons diversos estudis.

MÉS INFORMACIÓ
Per què el cervell ens enganya?
Els anuncis es fiquen al teu cap, encara que de vegades no te n’adonis
De veritat compres el que vols?
En què es et van els diners? Posa ordre en els teus comptes
Ansietat, insatisfacció, falta d’autocontrol i sentit de culpa són alguns dels trets distintius de les persones que pateixen aquest desordre, els símptomes van ser descrits per primera vegada pels psiquiatres Emil Kraepelin i Eugene Bleuler a finals de 1800. Malgrat la seva hora descobriment , el trastorn de compra compulsiva -compulsive buying disorder (CBD), en anglès-, no està catalogat com a tal en els manuals de diagnòstic de desordres mentals. Fins als anys vuitanta, el mateix passava amb la ludopatia.

“És un fenomen que s’estudia poc perquè s’han de donar molts criteris junts alhora per poder parlar de compra compulsiva”, admet Jesús de la Gándara, cap de Psiquiatria de l’Hospital Universitari de Burgos i un dels pioners de l’anàlisi d’aquest fenomen. Explica que la comunitat científica ha arribat a acceptar-ho com un comportament anormal i patològic. “Es va descriure com una addicció sense drogues, una addicció a un comportament com pot ser el sexe, el treball o Internet”, especifica, “que consisteix a comprar de forma excessiva, fins a desembocar en problemes econòmics o socials”.

L’impuls per comprar és insaciable i irrefrenable; dóna alegria i fa sentir bé. “Provoca excitació, tensió, plaer”, enumera de la Gandara, que explica que els casos patològics són pocs i molt concrets, i van vinculats a problemes d’ansietat, trastorns de la personalitat i estrès. “En general, tots els pacients presenten baixa autoestima i compren com a forma d’evasió”, manté José Antonio Molina, doctor en psicologia i autor del llibre SOS … tinc una addicció (Piràmide). “Se senten avorrits i insatisfets i s’autoenganyen pensant que els vindria bé sortir a comprar unes sabates marrons, que se’ls pujaria l’ànim”. I així comença el vòrtex cop i un altre.

No importa quant gastem; la literatura especialitzada no parla d’una xifra o percentatge concrets. Si, de manera constant i mantinguda en el temps, patim episodis incontrolables i molt intensos de compra que ens porten a endeutar-nos, han de sonar les alarmes. “Adquirir coses inútils, que no fem servir, i després penedir-se de la compra són els primers senyals d’alerta”, diu Javier Garcés, psicòleg expert en comportament del consumidor i president de l’Associació d’estudis psicològics i socials. Explica que quan la culpa desapareix, tornem a caure en el parany. I cada vegada volem més. “No és molt diferent a l’alcoholisme”, assenyala.

Garcés va ser un dels autors de l’últim estudi que es va publicar sobre aquest fenomen a la UE, elaborat a través de l’Institut Europeu Interregional de Consum. L’informe, publicat fa una dècada, reflecteix que més d’un terç de la població comunitària té “problemes de descontrol en la compra o en la despesa”, i que “un 3% arriba a nivells que solen considerar patològics”. Segons el psicòleg, aquestes xifres segueixen sent representatives. L’Hospital Universitari de Bellvitge, especialitzat en el tractament d’aquesta patologia, va alertar però en 2014 que entre un 6% i un 7% de la població dels països desenvolupats pateix aquest desordre, que segueix creixent any rere any.

Un fenomen social?

D’acord amb l’estudi promogut per la UE, els joves tenen un nivell molt més alt d’addicció als estímuls de compra i fins a un 8% presenta comportaments patològics. A diferència dels adults, accepten de millor guanya els valors consumistes i són més vulnerables davant “els missatges que relacionen els diners amb la felicitat, l’èxit social i el prestigi personal”. Un miratge del que podria ser el futur: el trastorn de compra compulsiva sol començar a manifestar-se en l’adolescència, però els afectats triguen uns 10 anys de mitjana a reconèixer el seu problema. “Normalment, és quan ja estan trencats”, garanteix Garcés.

Segons el psicòleg, els compradors compulsius no són més que la punta de l’iceberg d’un fenomen social que ens afecta a tots: el consumisme. Els estudis coincideixen que la majoria de les nostres compres que no estan planificades, sinó realitzades sota impuls. Una cosa comuna i corrent que no ha de despertar preocupacions si s’aconsegueix mantenir el control. El psicòleg assegura, però, que l’auge dels centres comercials, la publicitat, les targetes i la frivolització del crèdit han portat a la impulsivitat a cobrar una altra dimensió. “La ideologia de la societat de consum és ‘compra i gasta per ser feliç’, i algunes persona per la seva naturalesa són més vulnerables”, recalca.

Javier Rovira, professor de màrqueting d’ESIC, admet que la publicitat i el màrqueting exacerben aquesta situació de consum desenfrenat que ja a partir de la dècada dels vuitanta va començar a imposar-se com a paradigma de vida. “Ja es qüestiona que tenim més del que necessitem, però, sociològicament parlant, és inevitable i seguirà passant”. De la Gándara confirmi que aquest món “és un hipermercat” i recorda que la clau del consumisme és just la creació d’un sentiment d’insatisfacció. “Els éssers humans no sabem triar adequadament i llegir la realitat”. I és així que perdem el control.

COM CONTROLAR LES COMPRES
José Antonio Molina, psicòleg expert en conductes addictives, explica que el primer pas per tractar un trastorn de compra compulsiva és treballar perquè el pacient reconegui el seu problema. “Hi sol haver una negació”, assegura. Després, independentment de si hi ha patologies afegides que requereixen cures farmacològiques, es va ensenyant com fer una compra controlada. Aquestes són les principals recomanacions:

Sortir amb els diners mesurat
Portar sempre una llista del que comprarem
Confiar en un “tutor” -normalment un familiar o amic pròxim- al qual caldrà lliurar els tiquets de totes les nostres compres
Aprendre a demorar l’impuls, per exemple si se’ns ha oblidat alguna cosa a la llista haurem d’esperar fins a la següent sortida per adquirir-
Evitar l’exposició a estímuls -com centres comercials o tenir a mà la targeta de crèdit- si ens sentim febles
Garcés recomana portar sempre una llibreta on apuntar tots els pagaments i, si no aconseguim deixar a casa la targeta de crèdit, almenys embolicar-la en un paper o ficar-la en un sobre damunt del qual apuntarem totes les vegades que la traiem i quant ens gastem amb ella.

Molina explica que el tractament ha de durar, almenys, un any. “Cal acostumar-se a comprar de manera relaxada i això no s’aprèn d’un dia a un altre”, conclou.

Publicat per Laura Delle Femmine (El país 11-6-16)