Sobre si un neix o es fa es discuteix sense parar. En canvi, sobre si un es fa passivament, al so que van marcant els esdeveniments, o es fa d’acord amb el seu propi pla, és qüestió sobre la qual s’ha deixat de parlar. La idea de construir segons un disseny, de forjar-pas a pas la personalitat i d’esculpir la pròpia estàtua, que van ser models de conducta durant segles, s’ha difuminat una mica. I quan ressorgeix ho fa amb poca traça i arrossega una aroma i un cantarella religiós bastant molest.

Fa temps que els ideals sobre la manera de dissenyar han anat llanguint. La cura d’un mateix s’ha bolcat en l’aspecte físic, tant estètic com de salubritat. Parlar a algú que cuidi la seva ànima resulta bastant ridícul i, a més, ja no hi ha un llenguatge comú per entendre sobre aquests aspectes. Més aviat no hi ha llenguatge. Si un sent la necessitat, perquè li fa mal l’esperit o es nota víctima d’un desequilibri, prefereix refugiar-se en la religió, on tot l’hi donen fet, o posar-se en mans d’un psicòleg, que va a orientar-lo i a decidir per ell.

A l’escola ja només s’aprenen sabers però no t’ensenyen a ser. Avui al carrer un aprèn el que vol tenir o a qui li agrada imitar, però poc que soni al que s’hauria de fer. El concepte de planificar d’acord amb un projecte de domini de si, de rectificació dels errors, de presència d’esperit i de bellesa moral, és una tasca lenta que, en aquest ambient de presses, no té moltes possibilitats de prosperar.

La vida, és cert, empeny a cadascú de costat a l’altre seguint el vent fatal dels gens i els atzars de la realitat, però convé aprendre les regles de navegació i conèixer els recursos de la pròpia nau per no perdre el rumb, per poder identificar els límits i preparar-se de continu a rectificar. Meditar no és recollir per pensar en Déu, pregar i esperar el millor de la Gràcia i la Providència.

¡Què els aprofiti als que així ho creguin! Meditar, més aviat, és repetir una sèrie de preguntes i avançar alguna resposta apropiada sobre què he fet, sota quins ideals, amb quina repercussió social, què secretes intencions guardo, què víctimes vaig causar i de quina manera cuido l’encant personal.

S’ha dit que el segle passat va ser el segle de l’esquizofrènia. La ment de l’home modern, que no va aguantar més les tensions creixents entre l’esperit i la matèria, entre la ciència i l’espiritualitat, es va trencar en dos, de manera que va sentir veus estranyes en el seu interior i va forjar deliris més vegades del convenient. Aquest segle que neix anuncia mals diferents. Acaba de començar i ja s’ha profetitzat per alguns que les malalties mentals va a variar. Els esquizofrènics ho seran cada menys perquè nosaltres, que ja ens anem acostumant a l’escissió personal, ho serem cada vegada més però sense arribar del tot a emmalaltir. Per contra, se’ns adverteix sobre la creixent patologia de gents sense rumb, de persones que han emmalaltit perquè no saben d’on vénen ni on van, que han perdut completament la capacitat de meditar. Són subjectes impetuosos, que se senten sempre víctimes innocents i els costa entendre la paraula responsabilitat, que no tenen recursos per gaudir del gaudi de la lentitud i de la luxúria de l’austeritat, que sempre trien malament als amics i que no conceben projectes ni sotmeten el desig a una dosi dolça de voluntat. A aquests mals els han cridat “trastorns límits”, perquè ni tan sols com a diagnòstic s’atreveixen a ocupar un lloc. Viuen en les fronteres de totes les malalties i estan cridats a ser els representants genuïns de la deportació de l’home actual.

Fernando Colina. Gent sense rumb