Aquesta frase l’escoltem sovint a la consulta quan tot just han passat poques sessions des de l’inici del procés terapèutic. 

Un cop superada la primera dificultat i demanda de visita, resulta que el fet de començar a anar a teràpia produeix fàcilment una mena de contenció i alleujament. A vegades es necessita més temps per experimentar aquesta sensació i és llavors quan apareix el desànim i la creença que “no m’està ajudant”, “no serveix per a res” o “no és per a mi”. 

També resulta dificultós quan l’interessat no pot pagar-se la teràpia i ha de recórrer a l’ajuda dels seus familiars. En aquestes situacions el pacient té temptacions d’abandonar o dilatar les seves sessions. 

És important tenir present que cada procés terapèutic és diferent, no és possible aventurar com serà, quant de temps durarà i quines circumstàncies en sorgiran. 

El que sabem amb seguretat és que es necessita paciència per travessar els cims i valls que constitueixen una teràpia. No és un procés lineal i això no sempre és fàcil de portar tot i que és un recorregut que en algun moment es comença a gaudir, malgrat els moments durs. 

És un camí que no té marxa enrere, que ens duu a viure millor, a una acceptació de les situacions i a una força interior per seguir la vida com cadascú decideixi viure-la, tot i les contrarietats que es poden anar presentant. 

Nosaltres els professionals posem tot el nostre entusiasme, consciència i afecte perquè resulti el millor possible. És una professió absolutament vocacional i apreciem i veiem els nostres pacients amb tota la seva potencialitat i possibilitats encara que arribin a la consulta amb un cúmul de sofriment i dificultats.

I un dia el nostres pacients se’n van. Decideixen, amb el seu puzle muntat, seguir. Y nosaltres celebrem aquesta marxa amb ells, deixant-los clar que aquí estarem per si necessiten tornar.

Fotógrafa: Pepa Be