Els atacs d’Alemanya i França mostren paral·lelismes entre terroristes i altres assassins de masses.
L’onada d’episodis violents que va viure Alemanya la setmana passada i els que vénen colpejant França des de fa mesos han posat en alerta les forces de seguretat europees i mostren una frontera cada vegada més difusa entre terrorisme, assassinats de masses i tendències suïcides. “L’assassí de Munic i Adel Kermiche, un dels dos autors del degollament d’un sacerdot a França, tenen moltes similituds. Tots dos eren adolescents fascinats per impactants actes de violència a Europa”, explica Adam Lankford, professor de la Universitat d’Alabama expert en comportament criminal.
Peter Langman va rebre la sacsejada somnolent, encara ficat al llit. Després de més d’una dècada dedicat a explicar la personalitat dels assassins escolars dels Estats Units i comptar els seus sentiments, rareses o traumes, un periodista li anunciava l’altra banda del telèfon que la policia havia trobat a l’habitació de l’assassí de Munic seu llibre Why Kids Kill: Inside The Mind of School Shooters -Per què maten els adolescents: En la ment dels assassins escolars-. El psicòleg nord-americà resumeix en dues paraules seves sensacions en conèixer la notícia: “És inquietant”. Ali David Sonboly, el germànic-iraniana de 18 anys que va assassinar nou persones al costat d’un centre comercial a Munic, va poder llegir en la seva obra com van ser deu de les majors matances en centres educatius dels Estats Units, entre elles la de l’Institut Columbine. “Molts assassins estudien la forma d’actuar dels seus antecessors”, explica Langman.
L’efecte imitació ha estat molt present en molts dels atacs dels últims dies. A casa de Sonboly la policia va trobar retalls de premsa sobre la matança de 77 persones duta a terme a Noruega per Anders Breivik i fotografies fetes per ell mateix d’un col·legi on un altre jove va matar 15 persones fa set anys. Per la seva banda, la mare d’Adel Kermiche, un dels assassins del sacerdot, va confirmar que va ser després de l’atac a Charlie Hebdo quan el seu fill es va radicalitzar. “Tots dos tenien problemes mentals que han derivat en tendències suïcides, van llançar atacs premeditats contra innocents als quals no coneixien i potser van buscar la fama per mitjà de l’assassinat”, compara Lankford.
La joventut és un altre element comú. El refugiat afganès que va apunyalar cinc passatgers en un tren al sud d’Alemanya, els assaltants de l’església a França i l’assassí de Munic eren menors de 20 anys. També eren joves el suïcida d’Ansbach, de 27 anys, i el terrorista de Niça, de 31. Han crescut en l’era del boom de la comunicació i Internet. “Alguns busquen la fama i la glòria a través de l’assassinat, al que de vegades ens referim com a ‘deliris de grandesa’. Per a molts és l’única forma de que els noms i rostres apareguin en els mitjans”, analitza l’investigador de la Universitat d’Alabama.

Els problemes mentals són un tret habitual. El suïcida d’Ansbach que va detonar la càrrega que portava a la motxilla al costat d’un festival de música havia tractat de suïcidar-se dues vegades sense intenció terrorista, i abans del seu tercer i definitiu intent es va proclamar fidel al ISIS en un vídeo. El terrorista de Niça era considerat com a poc religiós, patia un principi de psicosi i havia estat en tractament. Kermiche, assaltant de l’església, estava en seguiment psicològic des dels sis anys. Un patró que es repeteix en altres casos.
El conflicte sirià ha contribuït a la radicalització i la crida internacional de l’ISIS a cometre atemptats permet a qualsevol declarar-se membre de l’organització, però el fet que molts terroristes tot just freqüentessin cerimònies religioses ni coneguessin a fons la causa per la qual deien lliurar les seves vides planteja la qüestió de fins a quin punt esdecisivo el factor ideològic. “Molts assassins el fan servir com a mòbil dels seus atacs, però això no vol dir que sigui la causa real”, opina Langman. “La religió no és el motor del gihadisme, és el combustible que fa explotar la frustració d’una existència en la qual no se senten estimats ni integrats”, estima el professor de la Universitat de Lovaina, Marc Sinnaeve.

¿Terroristes, criminals o desequilibrats?

Els paral·lelismes entre assassins dificulten la policia etiquetar els seus crims. En un primer moment es va especular amb que l’atac de Munic fora de signe islamista o d’extrema dreta, després es va considerar a Sonboly un jove depressiu obsessionat amb les matances, i en els últims dies ha cobrat força de nou el mòbil racista a conèixer-se que es proclamava orgullós de ser ari i considerava un honor compartir data d’aniversari amb Adolf Hitler, atès que tots dos van néixer un 20 d’abril. Precisament el mateix dia que es va produir la matança de Columbine.

La motivació política la reforça el fet que el jove efectués la matança just cinc anys després de l’atac de l’ultradretà Breivik, el que se sospita no va ser casual; i que mentre disparava proferís insults racistes. Però Sonboly també coincideix amb el prototip de tirador escolar que es repeteix en Estats Units, en què la investigadora alemanya de la Universitat de Potsdam Rebecca Bondü inclou el consum de violència a través dels mitjans -jugaba a videojocs d’aquest tipus-, problemes mentals, distanciament dels companys de col·legi i interès per atacs previs.

Encara que l’etiqueta no canviï que es tracti de nou assassinats, l’ús de les morts com a arma llancívola que fan els moviments populistes situen la religió, ideologia, motivacions o l’origen de l’autor com a elements clau capaços d’erosionar un govern o de generar unitat entorn d’ell. La participació de refugiats en atacs té conseqüències negatives per a la cancellera alemanya Angela Merkel que no causen els més de mil atacs patits per asilats al país el 2015 per grups xenòfobs.

La forma d’abordar els fets per part dels mitjans davant el desig dels assassins de transcendir també està en el centre del debat. El diari francès Le Monde ha anunciat que combatrà l’interès dels violents per copar les portades renunciant a publicar les fotografies dels terroristes. Els moviments No Notoriety i Do not name them han posat en marxa iniciatives similars als Estats Units per als autors de tirotejos massius exigint no solament que no es publiquin les seves fotografies sinó tampoc els seus noms. Tot per evitar que altres aconsegueixin el que sí que va aconseguir Eric Harris, un dels assassins de Columbine, considerat pels experts com el major referent d’altres adolescents que han protagonitzat atacs violents tant pel macabre rastre de sang i mort que va deixar enrere com per la quantitat de textos que va escriure disponibles a la Xarxa: “Vull deixar la meva empremta al món”, va publicar a la seva pàgina web.

Publicat a El país (30-7-2016) per Alvaro Sánchez.