“La paraula és font de malentesos” li deia el Petit Príncep a la seva amiga la guineu. Però l’omissió de la paraula també genera conflictes. Llavors, què fem?

Parlar, sens dubte. Parlar sense temors, sense desconfiances. Parlar del que ens preocupa, ens fa mal, ens genera alegria o ens fa feliços; del que volem i del que voldríem. Una cosa que sembla tan senzilla és el cavall de batalla de moltes parelles: no aconsegueixen una bona comunicació entre ells, no saben posar sobre la taula el que cadascú espera de la seva vida, de la vida en comú, de l’altre, d’un mateix respecte a l’altre.

Quan no hi ha el pont de la paraula, la vida en comú es va separant a poc a poc en dues ribes cada vegada més allunyades, més diferents, fins arribar a l’estranyesa de l’altre, aquell mateix amb qui semblava que formàvem un sol ésser temps enrere, mentre gaudíem de l’etapa de l’enamorament i d’una l’alienació passatgera.

I diem alienació perquè durant aquesta primera etapa l’altre apareix com un ésser ideal, fet a mida, amb qui tot sembla encaixar i, si no és així, es calla per no fer malbé el moment: ja ho arreglarem més endavant.

T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré! És el títol d’una comèdia de teatre que reflecteix els nostres anhels de canviar a l’altre, de modelar-lo a la nostra imatge i semblança per tal que pensi com nosaltres o vegi les coses a la nostra manera. Un esforç que sovint molts emprenen de manera tan titànica com infructuosa.

Per altra banda, aquells que van descobrint l’altre escoltant-lo, també es descobreixen ells mateixos mitjançant el que li comuniquen. Això no els lliurarà de malentesos i conflictes, però tenen més probabilitats d’arribar a pactes o acords i alhora construir una vida en comú satisfactòria i plena.

Nota: Aquest article està relacionat amb el relat “Torna-m’ho a dir“