Foto. Nora Zubia. www.jaquealcancer.com

L’actitud pot arribar a ser la clau de l’èxit de tot tractament. Però ¿quina ha de ser?, ¿pot canviar?, ¿pot ser contrària al tractament sense que un se n’adoni d’això?, ¿pot fer fracassar la teràpia o tenir èxit una determinada actitud?

Segons el diccionari de María Moliner la definició d’actitud és: “Manera d’estar algú disposat a comportar-se o obrar. Disposició”;. Ja veiem doncs que l’actitud precedeix a la conducta. No és innata sinó que s’adquireix i té molt a veure amb els sentiments, amb l’ànim o disposició per enfrontar les coses que ens envolten i que ens afecten individualment i col·lectivament. Podríem dir que és el motor de la nostra conducta. La que la impulsa en una o altra direcció.

Com totes les qüestions adquirides, les nostres actituds poden ser conscients i inconscients. Moltes vegades ni tan sols ens adonem de certes actituds d’animadversió o de filiació cap a certes persones, col·lectius, qüestions socials, fins que algú ens ho assenyala des de fora. És llavors quan, si som capaços de parar-nos a pensar el per què, podem rastrejar les associacions amb el nostre passat, amb els dictats materns o paterns, o fins i tot dels nostres avis.

És molt freqüent observar en l’anàlisi de nens i adolescents com l’actitud dels pares cap al tractament dels seus fills influeix de manera important en l’evolució del mateix. Aquells pares que no creuen en l’eficàcia de l’acció terapèutica frenen i poden arribar a bloquejar el desenvolupament positiu de la teràpia. Per contra, pares convençuts que pot ajudar-los a solucionar els problemes un espai propi per al seu fill i un terapeuta que actua com a tercer entre ells i el nen, acceleren el procés aconseguint resultats gairebé “màgics”, segons diuen ells. Però no, no és màgia, sinó treball de col·laboració amb una actitud positiva per part de tots: pares, nens o adolescents i terapeuta.

També tenim actituds pròpies, conscients, fruit de la nostra pròpia experiència així com de les nostres reflexions al voltant del que ens envolta i concerneix. Aquest tipus d’actituds conscients poden ser canviades més fàcilment que les inconscients, que van ser cuinades a foc lent durant molt de temps i enterrades per la repressió. A la consulta podem observar tot tipus d’actituds davant del tractament: l’escèptica, l’entusiasta, la crítica, la paranoide, la col·laboradora, la oposicionista, la negativa, la positivista, l’optimista, l’obedient, la díscola, etc. Tantes com persones s’atenen.

Per predir un possible èxit en la teràpia és necessària una actitud positiva i cert convenciment per part de qui consulta que aquest procés que s’inicia l’ajudarà en la remissió o alleugeriment dels seu malestar. No cal que aquesta actitud sigui positiva a priori, pot ser escèptica o crítica però oberta al diàleg i l’experiència. Si hi ha tolerància en el consultant per acceptar les explicacions i les indicacions de l’analista sobre les sessions, l’actitud resistent pot virar cap a una col·laboració que iniciï una transferència positiva, garant d’una bona anàlisi.

L’actitud des del punt de vista psicològic pot moure muntanyes i fer caure murs construïts amb dictats i prejudicis arcaics, adquirits de manera inconscient, que condicionen la nostra conducta sovint sense saber el per què. Estar disposat a canviar les actituds que ens encotillen i ens fan reaccionar amb conductes que ens perjudiquen, augmenta exponencialment l’èxit terapèutic.

Nota: Aquest article està relacionat amb el relat “Quimioteràpia“