Si parlem de psicòlegs en general, incloent les diferents tendències, en principi l’alta es dóna quan els símptomes de la persona que va consultar remeten o desapareixen. Si parlem de psicoanalistes, el tema és diferent. No és el psicoanalista el que decideix quan acaba una anàlisi, sinó que és el subjecte en anàlisi el que decideix quan l’acaba.

Però abans parlem de la diferència entre psicoteràpia i psicoanàlisi. Les diferents psicoteràpies, ja que n’hi ha de moltes escoles diferents, intenten la remissió dels símptomes, reduir el patiment amb el qual el subjecte va arribar a la consulta.

La psicoanàlisi va més enllà. Més enllà de la remissió dels símptomes inicials, una anàlisi es caracteritza per la voluntat del subjecte de saber més sobre si mateix, de saber per què li passa el que li passa, les causes del seu patiment psíquic. Es tracta d’un subjecte actiu, no d’una persona que espera “pacientment” que li diguin el que li està passant.

Llavors, quan acaba una anàlisi?

Quan la persona que està en anàlisi fa una rectificació subjectiva, és a dir, quan la persona experimenta un canvi intern que li permet col·locar-se en una posició en la qual: 1- no repetirà els patrons que la van fer emmalaltir; 2- estarà advertida del que fa i les seves conseqüències; 3- comptarà amb un saber sentit de manera que sempre estarà en permanent diàleg amb ella mateixa.

L’Inconscient és circular, tendeix a la repetició, a tornar a passar pels mateixos camins, per les mateixes sensacions, pels mateixos afectes. Qui no s’ha trobat dient-se a si mateixa: ho he tornat a fer!, he tornat a cometre el mateix error! Aquesta circularitat afavoreix que repetim algunes conductes encara que hàgim acabat l’anàlisi. Ningú està exempt de tornar a tenir problemes, però aquesta vegada la persona consultant estarà avisada: sabrà identificar el perquè de les seves repeticions, de les seves àlgies, i sabrà també amb què la connecten. La comprensió del que a un li passa o el fa patir refrena la repetició i, per tant, el patiment sentit.

Cap al final de l’anàlisi, i gràcies a aquest diàleg interior que la persona ha après a mantenir amb ella mateixa, aquesta comença a fer-se càrrec del que li passa, a entendre que l’única responsable és ella. És un moment dur de l’anàlisi, però també un dels més dolços si entenem que a partir d’ara tindrà el poder de canviar allò que la fa patir.

És aleshores que afloren els desitjos, els nous projectes, l’estar-en-el món d’una altra manera. El subjecte comença a sentir que ja no té tanta necessitat d’acudir a l’analista, desitja posar-se a prova, passar a l’acció. Atorgar al subjecte el poder de finalitzar la seva anàlisi és també una forma d’assegurar que el que s’ha aconseguit sigui sòlid i perduri en el temps.

L’analista, advertit a més que el final s’acosta, treballa per ajudar el subjecte a desenvolupar aquesta independència i alhora desfer el vincle emocional creat entre ells: la transferència. És una mena de ball de saló tranquil on l’analista poc a poc deixa anar l’analitzant perquè aquest, d’una manera plàcida, segueixi ballant per la pista de la vida, ara ja completament sol.

Fotografia: Pepa Be