Y cuando la tormenta de arena haya pasado, tú no comprenderás cómo has logrado cruzarla con vida. ¡No! Ni siquiera estarás seguro de que la tormenta haya cesado de verdad. Pero una cosa sí quedará clara. Y es que la persona que surja de la tormenta no será la misma persona que penetró en ella. Y ahí estriba el significado de la tormenta de arena.

                                                                          Kafka en la orilla. Haruki Murakami 

“O et pares o et paren” és una frase que acostumem a dir quan veiem en nosaltres mateixes i en els altres la necessitat de desaccelerar, però també la impossibilitat de fer-ho des d’una reflexió conscient i una elecció intel·ligent de posar límits, de dir no, de renunciar per seguir un camí més coherent, més savi, més calmat i segurament més feliç. Per desgràcia són moments en què passa alguna cosa que et paralitza per un temps, en el millor dels casos, i et dóna una segona oportunitat per repensar allò que estaves vivint d’una manera gairebé automàtica, gairebé sense temps per viure.

No obstant això, moltes vegades no hem pogut veure canvis dràstics en aquestes persones que van tenir una segona oportunitat, sembla que un cop recuperats, pujem de nou al tramvia del món que gira, o més ben dit, que  fem girar, a una velocitat que supera amb escreix la permesa per les normes de bona convivència.

Però aquesta vegada el món s’ha aturat, ens ha aturat. La naturalesa és sàvia i té els seus mecanismes per restablir l’ equilibri, tornar a certa homeòstasi. El món s’ha aturat ja que no semblava que nosaltres, els humans, estiguéssim disposats a parar tot i els múltiples avisos que anàvem rebent: el canvi climàtic, les enormes i creixents desigualtats socials, l’individualisme ferotge, la cursa per l’èxit a qualsevol preu. A costa de descuidar les relacions personals, les familiars, la manca de temps per criar els nostres fills / filles, i per tant, també, per tenir cura de la nostra gent gran, molts d’ells en residències que ara pateixen les conseqüències d’una manera despietada: han de passar aquesta crisi en la més estricta soledat, sense la visita dels seus éssers estimats.

 El Covid-19 ha frenat de cop aquesta carrera desenfrenada. El món està en stand by, el planeta respira mentre molts dels seus habitants moren per falta d’oxigen. És aquesta la paradoxa: ¿hem de asfixiar per adonar-nos que estàvem asfixiant? Sembla que sí, que els equilibris s’aconsegueixen amb pèrdues que són les que permetran després una regeneració més sana.

Aquestes pèrdues són, en primer lloc, les dels nostres éssers estimats. Els estem perdent, en molts dels casos, sense l’oportunitat de dir-los adéu amb una abraçada, agafant la mà, pell amb pell. És terriblement cruel pensar que no els podem acompanyar en les seves últimes hores, que no anem a poder-los proporcionar un funeral on familiars, amics i coneguts ens acompanyin també a nosaltres en aquests moments durs. De la mateixa manera els nadons nascuts ara tampoc poden ser visitats, i a les mares i pares se’ls priva de poder compartir la seva alegria amb familiars i amics.

És curiós com la naturalesa s’ha conjurat per recordar-nos que tant en el naixement com en la mort estem sols. És cert que més enllà d’aquesta situació excepcional són actes que poden estar acompanyats i envoltats de gent, però si ens atenim a l’acte intrínsec, entendrem que en ambdós casos l’únic protagonista és aquell que neix o aquell que mor. Ningú pot fer-ho “amb” nosaltres, ningú pot fer-ho “per” nosaltres.

I per què és bo que se’ns recordi això? Perquè en el trànsit vital des del bressol al llit de mort també estem sols davant del nostre desig: ningú pot decidir per nosaltres, ningú hauria de decidir per nosaltres.

Per això, en aquestes hores de confinament, alguns en soledat i altres en companyia, hauríem de reflexionar sobre com utilitzarem aquestes hores de descompte, de stand by, abans de tornar a girar. Aquesta reflexió és única i intransferible, cadascun de nosaltres tindrà temps de pensar què estava fent malament,  què podria modificar i com ser millor persona. És un temps que podem utilitzar per a la introspecció i l’anàlisi personal. Fa por, ho sé. No és fàcil enfrontar-se a un mateix sense excuses, sense problemes aliens que ens condicionin, sense persones alienes que ens limitin, etc.

Segurament descobrirem coses que no fèiem bé, coses de les que ens penedim, de les que no ens sentim orgullosos. Però també descobrirem coses bones, coses que els altres ens reflecteixen i per les quals aquests altres estan al nostre costat, ens truquen, es preocupen. Hem de ser capaços de valorar que si altres volen estar a prop és perquè aprecien qualitats que tenim i els fan feliços. I des d’aquesta plataforma de benestar que els altres ens proporcionen hauríem d’afrontar els nostres defectes o llocs més foscos amb la voluntat de canviar-los, d’endolcir-los, de dominar-los.

En aquestes hores estranyes ens agradaria animar-vos a escriure les vostres reflexions. La psicoanàlisi és el lloc on posem paraules a tots els nostres sentiments i també el lloc on aturem els nostres pensaments més il·lògics i irracionals. Potser l’acte de l’escriptura faci que aquestes paraules no se les endugui el vent, no caiguin en sac trencat, sinó que quedin plasmades fora de nosaltres per a la seva revisió posterior. Paraules que podrien ser-nos útils quan això passi i tornem a girar i potser ho fem de nou a una velocitat perillosa.

Ahir mateix parlàvem amb una persona amb qui mai haguéssim tingut una conversa profunda si no hagués estat pel Covid-19. Ella ens deia que sí pensa i creu fermament  que aquesta crisi ens canviarà de veritat. Ens va donar esperances, ens va agradar escoltar-la. Últimament no augurava un futur molt brillant a la humanitat, ni de bon tros al nostre preciós planeta blau.

Per això escrivim avui fent nosaltres l’exercici que us proposem: escriure una carta adreçada a nosaltres mateixos per obrir d’aquí a 8, 9, 10 mesos (no sabem quan finalitzarà aquesta pandèmia). Una carta que ens recordi que cal parar, parar-se, desaccelerar quan alguna cosa ens asfíxia, perquè aquesta cosa pot matar-nos i no donar-nos una segona oportunitat. Una carta que ens recordi, quan tot s’acabi, que hem estat capaços de la màxima solidaritat, d’una enorme capacitat de creativitat, de cuidar-nos els uns als altres utilitzant excel·lentment les tecnologies que abans ens aïllaven i ara ens connecten en el millor dels sentits.

Quan tot s’acabi no hauríem d’oblidar que podem ser capaços de viure més units, sense tantes coses materials, més units en les abraçades i petons que ara només podem enviar virtualment. Estem convençudes que la humanitat no és una massa amorfa, sinó que està formada per individus connectats, per individualitats que poden connectar-se per bé o per mal. Si tots canviem alguna cosa en relació a com ens tractem a nosaltres mateixos i tractem els altres i el planeta que habitem, que és en definitiva la nostra única casa, segurament tot el patiment viscut a hores d’ara, totes les doloroses pèrdues dels nostres éssers estimats hauran servit per regenerar l’univers en un ordre superior més sa, més segur, més humà, quan tot s’acabi.

Fotógrafa: Pepa Be