El vell i la garlanda

El vell i la garlanda

Tot just va rebre el missatge del fill, el vell va encendre el fanalet polsegós del caminal. “Júlia, venen tots!” va cridar foscor endins.  I allà a dalt, la Júlia agafà aire i bufà una intensa ràfega de vent. Tot d’una, es va il·luminar la nit amb milers d’estels,  Júpiter i Saturn s’alineaven en una gran conjunció, Venus va despertar a la mitja lluna que s’havia adormit darrere els núvols, i un cometa, que va creuar el cel en un tres i no res, va deixar la cua de llum suspesa damunt l’hivernacle.

Va ser llavors que el vell se’n va adonar que no havia penjat la garlanda de llums. Sí, ho havia oblidat, i ara li  semblava sentir la veu de la Júlia que el renyava com cada any “el Nadal és llum, vell remugaire, oi que t’agrada que els nois vinguin i hi trobin caliu? doncs els llumets fan caliu. Apa, anem a penjar-los”.

El vell va entrar a casa amb el cistell carregat de llenya. Va atiar el foc, va recollir els diaris i els mots encreuats escampats pel terra, a la vora de la butaca. Va dur el got de llet a la cuina. Després de fer una ullada al rebost  va tancar-lo amb clau per evitar mals pensaments als fills, que d’ençà que sa mare no hi era semblaven inspectors d’habitatge. En sortir a llençar les ampolles buides va veure que la cua de llum del cometa continuava suspesa damunt l’hivernacle. “No fotis, Júlia”, va remugar.

Llavors se’n va anar a buscar l’escala metàl·lica. Furgà dins la caixa d’eines.  Obrí el calaix de les bombetes al fons del qual hi va trobar la garlanda de llums. I tot seguit, el vell va sortir a la nit freda per pujar l’escala amb la llanterna al front, a poc a poc, perquè no seria la primera vegada que havia de seure quan arribava a dalt. I així va succeir. Es va asseure i va moure les mans balbes pel fred. “Júlia…”, va pronunciar, i quan gairebé anava a suplicar-li que se l’endugués amb ella, per Déu!, la Júlia, des d’allà dalt, agafà aire i bufà una ràfega de son que va deixar el vell ben adormit, somiant que la Júlia li aguantava l’escala mentre ell, enfilat, fixava la garlanda amb la mateixa habilitat que antany, amb les mans fortes i els dits àgils. Un cop acabada la feina, ella l’agafava de braçet “ho veus, vell remugaire, com valia la pena”, ell assentia amb el cap, satisfet.

Quan el vell va despertar, els seus dits continuaven encarcarats, la Júlia havia desaparegut. Tanmateix, la garlanda de llums encara hi era.

Títol: El vell i la garlanda
Autora: Montse Freixas Rovira
Fotografía: Pepa Be