Sóc un paraigua
La veritat és que els homes m’han tractat sempre com si fos un paraigua, no només en el sentit que buscaven aixopluc quan el sexe o la soledat els apressava, també en el sentit que si parava de ploure ja no pensaven en mi. N’hi va haver un que, literalment, va deixar-me en un racó: el racó d’un jardí. Va ser en una festa, portàvem poc temps sortint i ens abraçàvem en un banc apartat. Una fragància dolça i carregosa ens envoltava. Ell insistia que la floreta que ho causava era la dama de nit, i jo, que no, que el nom era galant de nit i, a més, el detestava. “Vaig a buscar una altra copa “, em va dir. Es va perdre entre la gent, la música, la ballaruga. I es va descuidar de tornar. Me’n vaig anar, és clar. De la festa i de la seva vida. No em va trucar. Si ho hagués fet hauria estat encara més humiliant.
Títol: Sóc un paraigua
Autora: Montse Freixas Rovira
Fotografía: Pepa Be