La Nau

Una gota regalima templa avall fins la galta i desapareix. O cau al buit i es desintegra. La Laia no sap on van a parar les llàgrimes,  només sap que deixa de sentir el rastre humit i nota una mica de picor. Li agradaria passar-se el dit per la galta. 

-Giri el cap cap a la dreta i estigui molt quieta. Respiri tranquil·la. Molt bé. No es mogui fins que l’avisem.  

 És  la primera sessió de radioteràpia  i l’han deixat sola dins el búnquer, estirada damunt la taula de tractament. Una mena de nau espacial, suspesa d’un braç enorme, sobrevola el seu tors amb moviments rotatoris. Dos rajos làser vermells i fins travessen el sostre i un altre  s’enfila cames amunt fins el pit esquerre. Tots tres conflueixen al punt exacte on s’ha de posicionar la nau. I el cul de la nau s’atura a pam i mig del seu nas. 

No feia gaires dies la Laia contemplava el firmament carregat d’estels. Era una nit fresca d’estiu, el cel es desplegava imponent sobre la cabana que havia llogat el seu germà al mig del no res, perquè ella li havia dit “Pol, necessito allunyar-me’n”. I aquella nit, mentre provava d’entreveure la Via Làctia, arraulida sota l’edredó que havien estès damunt l’herba, va sentir una estrebada. Venia d’allà a dalt. I si fos la mare? Tot d’una es va destapar i en va fugir. En Pol la va seguir silenciós arrossegant l’edredó.  

Al cul de la nau que té a pam i mig del seu nas hi apareix un feix de llum, una resplendor que anuncia que s’han obert les comportes de la nau. La Laia sap qui en sortirà.  Des que era petita. T’imagines,  Laia? I li venen al cap les nits d’aquell estiu anguniós asseguda al bancal erm de l’avi amb la llanterna entre les cames. Esperant. 

-L’avi m’ha dit que sí que pot aterrar aquí una nau espacial. 

-Au, va, nena, que l’E. T. no existeix, que és una peli. 

-Ets un caguetes, m’ho dius perquè et fa por. Doncs ves-te’n que jo l’espero. Quan arribi el portaré a l’habitació de la mama perquè li toqui els pits amb el dit lluminós. 

-Sense avisar-la? I si la mama no vol? 

La Laia tanca els ulls i pensa que el seu germà sempre ha sigut un nen càndid.  Potser no va ser una bona idea explicar-li que la mare havia marxat amb la nau espacial, però és que no se li va ocórrer res més perquè deixés de plorar. 

Títol: La nau

Autora: Montse Freixas Rovira
Fotògrafa: Pepa Be