La relació entre mares i filles és una relació especial, molt especial. De vegades d’amor immens, d’ altres d’enuig immens. Sens dubte, tots dos, amor i enuig, són necessaris per a créixer.

De tant en tant, però, les filles hem d’empènyer a les mares per a desenganxar-nos- en i fer una configuració pròpia i no una còpia gairebé exacta d’elles.

En l’ordre natural, les mares fan de mares: ens estimen, cuiden, protegeixen, animen. Ara bé, hi ha situacions en què aquest ordre canvia i s’exigeix ​​a les filles un paper que no els correspon: el d’amigues, mares, confidents, dipositàries de secrets, contenidores d’ansietats etc.

Les filles volen complaure les seves mares, volen ser estimades i exerceixen de “bones filles” intentant compensar i salvar les mares de tot allò que no té res a veure amb elles.

Sovint, moltes filles són educades per ser les cuidadores de la família, ja sigui com a infermeres, confessores o directores de l’orquestra familiar. En aquest afany hi deixen part de la seva vida, i viuen la insatisfacció materna com si fos la pròpia insatisfacció.

Cal esmentar les qüestions familiars ocultes i negades que impedeixen viure lliurement i es converteixen en símptomes físics, manifestant-se en patologies aparentment mèdiques.

La nena del nostre relat tancava la boca, com li deia la seva mare, i també els ulls. No podia parlar ni volia mirar, però, ho escoltava tot, el que deien i el que no deien. I això suposa una gran càrrega per a una nena que l’únic que pretén és ajudar a la seva mare.

El cas de les nostres protagonistes el veiem diàriament a la consulta. Hi ha un moment en què decideixen treure a la llum i airejar tots aquests silencis i secrets en la teràpia per poder viure respirant lliurement.

Un altre dia, parlarem de les mares que permeten créixer i somiar a les seves filles.

Aquest article està relacionat amb el relat: “Laura, filla meva“