El collaret de perles

He somiat amb un collaret de perles. Ara que t’ho explico me n’adono que no és la primera vegada, perquè en algun somni recordo haver-me preguntat què hi pinta un collaret, aquí.  El d’aquesta nit segur que no l’oblidaré. Les perles eren petites, el collaret llarg i fred. Me’l posava al voltant del coll i li donava voltes: una volta, dues voltes, tres voltes … No podia parar de donar-li voltes -nou voltes …, deu voltes …, quinze … -, com si a cada volta el collaret s’allargués  – divuit …, vint voltes… -. I a cada volta em sacsejava un calfred breu, intens, una descàrrega que em deixava sense forces. Fins que em vaig dir prou!,  vaig estrebar-lo per arrencar-me’l i no me’l vaig poder treure: el collaret s’havia convertit en un bloc rígid i blanc com un iceberg, pesadíssim, no el podia aixecar ni moure’l… Quina angoixa, cada cop em costava més respirar.  El pitjor, però, era el fred, sentia com avançava per les espatlles, com pujava per l’esquena, com m’anava encerclant el coll … M’he despertat cridant. ¿Em creuràs si et dic que no tinc cap maleït collaret de perles? La meva mare sí, i estava preciosa quan se’l posava, semblava una actriu dels anys cinquanta. S’asseia al tocador del dormitori i jo li subjectava els cabells mentre ella es cordava el collaret i em xiuxiuejava com si fos un secret: “les perles per a les ocasions, com el xampany”. I així va ser. El dia que va morir portava el collaret de perles.

Relat relacionat amb l’Article “Escoltar el símptoma”

Título: El collaret de perles

Autora: Montse Freixas Rovira
Fotógrafa: Pepa Be