Són paraigües
Són paraigües
La veritat és que sempre he tractat als homes una mica com si fossin paraigües, no només en el sentit de buscar aixopluc en els seus braços quan m’ apressava algun ruixat, també en el sentit que si parava de ploure, me n’oblidava. N’hi va haver un que, literalment, me’l vaig deixar en un racó. Va ser en una festa, feia poc que sortíem i estàvem abraçats en un racó del jardí. Una fragància dolça i carregosa ens envoltava, “ve d’aquest galant de nit” em va xiuxiuejar a l’oïda assenyalant-me les floretes blanques, “es diu dama de nit i la detesto, vols una altra copa? Ara vinc”, li vaig respondre. I vet aquí que em vaig distreure amb la gent, amb la música, la ballaruga, i me’n vaig oblidar. I, és clar, va desaparèixer. De la festa i de la meva vida. No li vaig trucar. Crec que si ho hagués fet hauria estat encara més humiliant.
Títol: Són paraigües
Autora: Montse Freixas Rovira
Fotografía: Pepa Be
Noticies i articles recents
