Tota pèrdua, per petita que sigui, implica un dol. Quan això passa, el nostre món personal es veu desafiat per l’absència.

Moltes vegades són pèrdues que tenen a veure amb la feina, l’estatus, l’habitatge, etc. Formen part de la nostra experiència i encara que no ens n’adonem també cursen comun dol.

El dol té el seu màxim exponent en la mort, que en ser clarament irreversible ens confon i ens entristeix d’una manera especial, potser perquè ens costa creure en la nostra pròpia finitud.

Durant el procés de dol (sigui pel motiu que sigui), ens veiem obligats a reconstruir una “nova normalitat” de vegades amb molta urgència, empesos per les persones que ens envolten i ens diuen “la vida segueix”.

I és clar que segueix, però al nostre ritme, el de cadascú. El dol és un procés personal, íntim i va lligat a la nostra manera d’entendre’ns i d’entendre el món. No podem comparar-nos amb la situació de ningú, tot i que escoltem “doncs Fulanito ho va portar molt bé, es va recuperar ràpid”. Què vol dir ràpid o lent en els processos personals?

Encara que coneguem les fases del dol: Negació, Tristesa, Enuig, Culpa, Solitud, Reorganització, Acceptació, cada dol cursa d’una manera diferent, alternant-se les etapes segons sigui cada persona, i per això l’hem de viure a la nostra manera, com fem amb les altres situacions que ens passen a la vida. En realitat, tots els dols, sense excepció, són durs i difícils.

Quan algú mor acostumem a pensar que “s’han endut alguna cosa nostra”. Aquest pensament genera un dolor que travessa el temps: ens fa mal el passat, el present i el futur. Per això ens confortarà pensar que la persona que mor deixa aspectes seus per recordar i apreciar, que podem incorporar a la nostra vida.

Davant de la desaparició d’un ésser estimat apareixen sensacions físiques com un buit a l’estómac, opressió al pit, falta d’aire, debilitat, poca energia. Així mateix, poden aparèixer pors a allò desconegut, al canvi, a divertir-se, a oblidar, al dolor, al judici dels altres.

També poden donar-se trastorns del son, alimentaris, retraïment social i altres que haurem de revisar i mirar amb cura i afecte cap a nosaltres mateixos.

A través d’un procés terapèutic podrem elaborar totes aquestes sensacions físiques i reconèixer i acceptar els sentiments de ràbia, tristesa, culpa, por, etc. que generen les absències. Podrem donar-los curs i travessar aquest període d’una manera més serena i adequada perquè no es cronifiqui.

Un procés terapèutic ens ajudarà a finalitzar el període de dol amb agraïment pel que va ser, i obertura i optimisme per allò que s’esdevindrà, vivint el millor present possible.

Vull acabar amb una bella frase de J. Lacan:

“Un només plora a aquells gràcies a qui és”

Aquest article està relacionat amb el conte: “El nen i el follet que volia veure el mar” i “Blau turquesa“.