El nen i el follet que volia veure el mar

Hi havia una vegada un nen que vivia al costat del mar. Cada dia després d’esmorzar baixava a la platja amb la galleda, la pala i el rasclet. Dins la galleda s’emportava els seus millors amics: els ninos del playmòbil. Els construïa castells de sorra, ponts llevadissos, rampes i cabanes fetes amb la pinassa que recollia pel camí.

Un dia, mentre anava a buscar aigua amb la galleda, va veure una cosa petita i verda que es movia damunt l’arena. Quan s’hi va apropar va descobrir una paraula escrita a la sorra que deia: FOLLET. Sobre la lletra T hi dormia un ésser diminut que cada cop que roncava se li aixecava el barret. El nen no s’ho va pensar ni un segon: el va tapar amb la galleda i es va asseure al costat a esperar que es despertés.

El follet era petit, molt, tan petit que amb els braços oberts només omplia el forat de la lletra T. Però, què hi feia un follet a la platja? Doncs descansava del llarg camí que havia recorregut des del bosc per veure el mar. El follet havia arribat a la platja de nit, esgotat i alhora content de ser el primer follet que ho aconseguia, així que va escriure el seu nom a la sorra perquè tothom ho sabés.

Quan el follet es va despertar ja era de dia, però tot el seu voltant era groc com si estigués dins d’un ou. On era el cel blau i els núvols? Es va llevar d’un salt i va picar amb les mans la paret groga. Oh, no era pas de fusta, com la seva caseta del bosc, però es movia, i potser si l’espitjava amb una mica més de força podria sortir.

De sobte, la paret groga es va aixecar i el follet va rodolar pel terra.

– T’he atrapat amb la meva galleda – li va dir el nen, que se’l mirava des de dalt mentre el follet s’espolsava la sorra del nas.

– Un nen! – va exclamar el follet en veure aquells ulls tan rodons. No n’havia vist mai cap, però sabia de quina manera els nens tractaven els follets: sense cap consideració, com si fossin joguines. Els treien el barret, els estiraven les orelles punxegudes, els tancaven dins una capsa com si fossin cucs de seda, i coses més lletges que, ara, no volia recordar. El que havia de fer era escapar-se no fos cas que acabés empresonat dins d’una caseta de nines.

El follet es va posar tan nerviós que va arrencar a córrer en direcció al mar. Quan va arribar a la vora de l’aigua es va aturar en sec. Oh, allò era immens! De sobte, l’escuma d’una onada li va caure a sobre com un xàfec i amb una força terrible el va arrossegar mar endins.

El follet movia braços i cames, l’aigua li entrava per les orelles, pel nas, ell l’escopia per la boca però no hi havia manera de pujar amunt i flotar. Mentre s’enfonsava repetia la fórmula màgica:

– Esperits del Bosc de les Fades, ¡convertiu-me en un peix!

Però no passava res de res. S’enrabiava recordant les paraules del follet savi:

– No vagis al mar – li havia dit molt seriós – per nosaltres, els follets, és perillós, tan perillós com un nen. I et diré per què: l’aigua del mar és salada, i dins de l’aigua salada els follets perdem els poders màgics.

Oh, estava perdut, per culpa del desig tan boig de veure el mar no havia fet cas dels consells i ara desapareixeria per sempre més dins de les profunditats. De cop i volta, va notar una batzegada, flap! Un cubell groc el va pescar. Oh una altra vegada les parets grogues! Era dins del cubell del nen? Quina mala sort, passava d’un perill a l’altre des que havia arribat a la platja. Quan va mirar amunt, va veure els ulls rodons que l’observaven.

– No saps nedar? – li va preguntar el nen mentre aguantava el cubell amb les mans.

– No…, no gaire – va respondre el follet estossegant – perquè al bosc no necessito nedar per travessar el riu, el travesso damunt d’una fulla de roure. Escolta’m nen, em pots treure d’aquest cubell? Ja en tinc prou d’aigua!

– Si, però m’has de prometre que no t’escaparàs.

– T’ho prometo. Paraula de follet!

El nen li va posar la mà, el follet s’hi va agafar i va pujar al palmell. Es va esbandir fent quatre tombarelles, va esternudar i finalment va seure amb les cames creuades.

– Escolta’m nen, saps que m’has salvat? I jo que pensava que eres l’enemic! Quan estigui sec podré concedir-te un desig, ja hi pots anar pensant! – va exclamar el follet – demana’m el desig més gran que tinguis.

– No cal que pensi, – va respondre el nen amb els ulls brillants – ja sé el que vull.

El follet es va posar dret i va acostar la seva orella llargaruda als llavis del nen.

– Diga’m què vols.

– Vull que em tornis la meva mare.

– Fet! On és, que la vaig a buscar!

– No ho sé, el seu cor es va parar i es va morir.

El follet va arrufar el nas.

– Escolta’m – va començar a parlar el follet, a poc a poc com feia el follet savi davant dels assumptes importants – jo no et puc tornar la mare, els follets no arribem al cel.

– Si tu me la tornes jo la puc salvar com he fet amb tu, perquè el dia que se li va parar el cor jo no hi era.

– Això segur que no, amic meu – va respondre el follet – els humans sou éssers vius com els animals i les plantes, i quan moriu és per sempre. Si el cor deixa de bategar, tot el funcionament del cos s’atura. Ni el follet metge, que és un gran científic, l’hauria pogut salvar.

– Però tu m’has dit que et demani el desig més gran que tingui, i ara em dius que no pots, doncs jo no en tinc cap més, de desig. Potser no ets un follet de veritat!

– Sí que ho sóc!

– No, no ho ets, fa un moment no podies sortir de l’aigua, no tens poders!

– Sí que ho sóc i t’ho demostraré.

El follet va saltar de la mà del nen a la branca d’un pi, del pi al llom d’una gavina, i va marxar volant.

Quan va arribar al Regne dels Follets, tots alhora van fer una rotllana al seu voltant per saber com era el mar, s’havia convertit en l’heroi de la comunitat. Però el follet havia de solucionar un problema i va aprofitar que era al mig de la rotllana, per a dir-los:

– Companys follets, li he promès al nen que li concediria un desig per haver-me salvat. El meu amic només té un desig i es un desig impossible, necessito la vostra ajuda.

Durant tres dies i tres nits els follets van deixar les seves tasques al Regne per pensar i trobar la solució. El quart dia, tots treballaven com formiguetes, anaven amunt i avall pel bosc. El cinquè dia el follet petit va embolicar el desig i va anar a trobar el nen.

La casa del nen era dalt d’un penya-segat. Des d’allà el mar era bellíssim. El follet va esperar que fos de nit per a saltar per la finestra. Es va asseure damunt del coixí, al costat del nen que dormia profundament.

L’endemà al matí, quan el nen es va despertar va veure un paquet damunt la catifa. Estava embolicat amb escorça i una llaçada d’heura del bosc. El va obrir i va aparèixer una capsa de fusta preciosa amb la forma d’un cor. No era un cor qualsevol, era un cor pintat amb colors alegres com els barrets dels follets del bosc: vermell, groc, taronja, blau, verd. També hi havia una clau.

El nen de seguida va posar la clau al cor i en girar-la va sentir la veu de la mare que li deia “rei meu, sóc aquí, aquesta serà la nostra capsa dels records, guarda-hi tots els que tinguem junts, i així, quan vulguis estar amb mi, només hauràs d’obrir aquest cor.” El nen va agafar el cor de fusta i el va abraçar.

Estava tan feliç que es va passar el dia omplint-lo de records.

Aquell vespre, quan el follet va tornar a l’habitació i va pujar al coixí es va trobar un llitet del playmòbil preparat amb una flassada. S’hi va ficar i es va adormir al costat del seu amic.

Títol: El nen i el follet que volia veure el mar
Autora: Montse Freixas Rovira

Article: Aquest conte està relacionat amb l’article “El dol”