El nostre fill creix lliure i feliç, i tampoc no tindreu el seu odi
Antoine Leiris, autor de ‘No aconseguireu el meu odi’ per la mort de la seva dona al Bataclan
Tinc 37 anys. El nostre fill, en Melvil, mereix una vida plena i la tindrà.
Sento haver de preguntar-l’hi, però: com va succeir tot?
La veritat és que no volcria tornar a repetir-ho.
La seva dona va ser assassinada a la sala Bataclan el 13 de novembre del 2015…
…I aquest matí m’ha costat agafar l’avió i venir fins aquí, perquè he tingut la temptació de guardar-me el dolor per a mi sol i tancar-m’hi i construir un mur al meu voltant.
S’ha anat refent vostè?
No només per mi, també pel meu fill, perquè amb els nens no et pots comunicar només amb paraules. Els nens es comuniquen amb sentiments, que no pots fingir. Així que, al veure’l, sento que tirarem endavant. I l’abraço i li somric. I així anem avançant junts.
Com ha passat aquest any?
Buscant al meu interior els recursos per anar recuperant la nostra vida, perquè no puc conformar-me amb sobreviure: el nostre fill mereix una vida plena que ningú pugui arruïnar.
Els ha trobat?
He anat millorant a poc a poc, sí. Quan descobreixes que pots ser el protagonista d’un malson inimaginable que només creies que podia passar a altres persones, has d’escollir entre la resignació o la resiliència. I jo ja he triat.
Què ha triat?
He triat actuar: la resiliència. La resignació és acceptar que no pots canviar res…
I vostè què ha canviat?
He volgut tornar a reconstruir-me, la qual cosa és el contrari d’aixecar murs per tancar-m’hi. I no he volgut donar cops de puny sobre la taula per demanar solucions falses, ràpides i violentes.
Alguns l’han titllat d’idealista.
Sé que el món és violent i brutal, l’he patit, però actuar no és construir murs, al contrari: això seria la definició de resignació.
En quin sentit?
Seria resignar-se que el món sigui eternament violent i absurd, com Trump i els seus constructors de murs, i jo em nego a resignar-me, encara que l’instint sigui el de tancar-te.
Què ha fet, doncs?
He intentat cada dia acceptar els fets. De forma lúcida, però no fredament; sí acceptar-los amb la ment i no només amb les emocions.
La resiliència és això?
És deixar que flueixin les emocions, sentir-les. Acceptar el trauma i la ràbia i la pena i la por.
Encara té por?
He agafat un avió fins aquí avui i he tornat a sentir por a l’aeroport, sí. Els francesos vam tenir molta por molt de temps i encara en tenim.
No només els francesos.
És cert. Al publicar No aconseguireu el meu odi vaig rebre missatges de tot el món. M’agraïen que hagués obert una porta en aquella por.
Tots eren de suport?
D’altres m’insultaven dient que era un submís i un agent a sou dels islamistes que havien assassinat la mare del meu fill.
I vostè què els va dir?
Que hem de construir una resposta contra el terrorisme que no sigui un inútil cop de puny sobre la taula. El cop de puny és seductor, perquè és la resposta simple i immediata de l’instint a un problema complex. El cop de puny fa soroll i descarrega la tensió, però no resol res.
També hi ha resposta policial, militar…
Esclar que sí. I és necessària, però no suficient. A més, els ciutadans hem de respondre amb les nostres pròpies armes al terror.
Quines són?
Els terroristes ataquen la nostra forma de vida, i per això la millor resposta és continuar convivint amb la mateixa forma de vida.
Aquí també ho hem fet, de vegades.
I d’aquesta manera hem estat europeus contra el terror. Hem continuat sent els qui som sense aixecar murs ni clavar cops de puny; bastint serenament ponts d’intel·ligència i de cultura cap a la realitat.
Però a França hi ha qui vol convertir la por del terrorisme en vots.
Jo no soc polític: soc un ciutadà, per això crec en la cultura, que és la nostra millor arma, perquè genera possibilitats d’empatia; d’entendre als altres i la complexitat de la realitat.
Per què és tan important la cultura?
El meu millor amic està casat amb una enginyera que ho té tot: bon sou, posició, família… Però no li interessen els llibres, ni l’art ni el cinema. I, esclar, s’ha radicalitzat fàcilment. Avui és una militant de la ultradreta.
No es pot ser un ultradretà culte?
La cultura és bastir ponts; no aixecar murs. Per això, quan van assassinar la meva dona, vaig tornar al Louvre perquè la meva mirada tornés a trobar-se amb la d’altres éssers humans d’altres èpoques que també van mirar el món.
Això el va confortar?
El món no és bons i dolents, fidels i infidels: és massa complex per reduir-lo a una resposta. No és la meva mirada: són 6.000 milions de mirades. Cada una és la d’un artista. I al veure la seva obra, acceptes la seva complexitat. Jo no tinc totes les respostes, però sé que la cultura és una resposta indispensable davant la desgràcia.
Això no s’explica a la campanya electoral.
Quan escolto els nostres polítics, veig que els francesos no sabem qui som i per això ens diuen que hi ha francesos i després autèntics francesos i autèntics francesos francesos.
Ja passa, això.
I quan sento això me n’aniria de França, però em quedo, perquè no em resigno a aquest joc de murs, perquè crec en els ponts.
Publicat a La Vanguardia
