Rambla Nova, 114, oficinas 3-6
43001 Tarragona
+34 977 21 27 34

Manicura

// Grupo Mentoring

manicura autora fotografia: Pepa Be

La Mercè agafa la mà de la Júlia, la gira una mica i li subjecta el polze entre els seus dits.
-Aquest color fa de bruixa – diu –. Els vermells i fúcsies fan la mà bonica, són més lluminosos.
-Mama prou, no cal que m’ho tornis a dir, a mi m’agrada aquest blau.
La Mercè suca el pinzell a l’esmalt blavós.
-Quan tornaràs?
-Ja t’avisaré –respon la Júlia, nas arronsat i tors enrere perquè no suporta l’olor del vernís- estic enfeinada i a partir de dimecres no pararé de viatjar durant uns quants dies.
El pinzell s’obre com un vano sobre l’ungla.
-Fa casi un mes que no vens i no has viatjat, que jo sàpiga – la mare, concentrada, manté el cap cot.
-Teníem el casament de la Laia i la festa de comiat. Ja ho sabies, mama. Per cert, et vaig enviar les fotos, que no les has mirat?
Ens ho vam passar súper bé – somriu la Júlia – vam acabar a la platja amb els nuvis enterrats fins el coll.
-Per això anaves vestida d’aquella manera, sense tacons.
–Al meu vestit no li calia tacons. Sóc prou alta.
-No entenc aquesta mania que tens d’anar amb sabata plana, els tacons fan un caminar més elegant i fan lluir el vestit.
Damunt l’ungla, el blau petroli resplendeix. La Mercè s’ho mira per sobre de les ulleres un moment i segueix amb el dit del cor.
-El Jordi em va dir que estava guapíssima i a la mare del nuvi li va encantar el meu vestit. M’ho va repetir dues o tres vegades.
-Qui em vas dir que era, aquesta gent?
-No els coneixes.
La Mercè col·loca la mà de la filla sobre la tovalloleta que té damunt la taula. Repassa amb atenció les ungles pintades mentre escalfa el flascó amb les mans.
-El Jordi sí que feia goig – li diu sense aixecar els ulls del perímetre rectangular on estan disposades les ungles i els estris de la manicura – llàstima de la corbata. Li vas comprar tu?
Dóna’m l’altra mà.
-No, mama, la corbata era del seu pare. No vam tenir temps de comprar-ne una. De fet, no hi vam pensar fins l’últim moment.
Una mica de blau ha tacat el dit petit i la Mercè ho neteja amb un bastonet xop d’acetona.
-Si m’ho haguessis comentat, el teu pare en té de precioses.
Totes les hi vaig comprar jo, és clar, els homes no en saben.
T’he de dir que el Jordi duia un nus perfecte, qui li va fer?
-El Jordi sap fer moltes coses, mama. També el nus de la corbata.
-Per força.
-Què vol dir per força?
-Ahir vaig comprar un producte per assecar ràpid les ungles. A veure si ets capaç de fer-les durar.
La Mercè s'ha aixecat i ja enfila el passadís.
-Jordi, creus que sóc una inútil? Vull dir en les coses quotidianes, no em refereixo pas a la feina, sinó com a dona, no sé, com a companya de vida.
-Què t’empatolles, Júlia?
-M’hauré d’apuntar a classes de cuina, la Laia i la Nora diuen que és molt creatiu.
-Doncs no sé d’on trauràs el temps. A més, que no ho faig jo?
-També m’hauria de maquillar una mica, ja no sóc cap nena.
Perquè tu vas trobar que anava bé, oi?, vull dir el dia del casament de la Laia. Em vas dir que el vestit m’esqueia.
-Ah, ja ho entenc, ta mare. No sé per què te l’escoltes.
-Perquè és ma mare. I en algunes coses té raó.
-Això no li dona cap dret a criticar. Ets adulta.
-Ella no critica, suggereix.
-Et burxa, no he entès mai amb quin objectiu.
-Ella vol que sigui perfecta, totes les mares ho volen.
-Les mares el que volen és que la filla sigui feliç.
-Bé, una cosa inclou l’altra, no? Si ets feliç ets perfecte.
-Au, vinga! No facis trampa. L’estàs justificant.
-Mira, Jordi. Fixa’t quines ungles m’ha pintat: no trobes que han quedat precioses?

Autora: Montse Freixas Rovira
Títol: Manicura
Article: Aquest conte està relacionat amb l’article “Mares i filles” i l’article “Viatge a la independencia emocional

Nota important
Si desitges utilitzar o copiar aquest relat pots posar-te en contacta amb mi a través del email: rovira_freixasmontse@hotmail.com