Sala d’espera

HOPPER, Edward. Habitación de hotel, 1931. © Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid

Tot va començar al museu. O no. Duc una vida normal: treballo, estimo, menjo i visito museus. I ara sóc aquí seguint el consell de la Clara. La Clara és la meva cap, una dona expeditiva que duu sabates de taló i somriures nets i elegants. Ens portem bé, ella i jo, compartim cafè i lectures negres que compensem amb la sèrie d’un nou Sherlock Holmes hiperactiu i guapo.

Fa un mes la Clara em va suggerir “jo, de tu, aniria al psicòleg”, així, de sobte, mentre preparàvem una reunió per a l’endemà. Ella desconeix coses íntimes meves. L’única pista que podia haver seguit era a la meva cara: les ulleres em delataven. No li vaig preguntar per què. Quan no sé què dir no dic res, i no és per adoptar la postura de savi sinó que callo perquè dubto. Contínuament. Doncs bé, el suggeriment va quedar papallonejant entre la seva taula i la meva durant uns quants dies.

Fins que el vaig enxampar. És cert que dormo poc, hi ha nits que tinc por de tancar els ulls. Quina bestiesa. M’empasso capítols de la sèrie del guapo perquè la lectura encara em desvetlla més. Una nit vaig veure una temporada sencera i l’endemà la Clara em va mirar de reüll i em va dir “… tota la nit? Faràs engelosir l’Àlex”. L’Àlex és el meu xicot. I la Clara és un tipus de noia amb una idea bucòlica de la parella.

Jo també creia en compartir bogeries, il·lusions, neguits. I ha resultat que amb l’Àlex no compartim la idea de compartir. S’assembla al papa. I si jo segueixo igual m’assemblaré a la mama: muda per tal de no discutir. Tot per dins. Amb el càncer fa el mateix, la mama no es queixa ni en parla, si no fos perquè l’acompanyo al metge, no en sabria res, jo. Cada vegada que sortim de la consulta em diu que els del temps ja havien avisat que plouria.

Doncs això, el museu. Un dels diumenges que l’Àlex estava esquiant, vaig anar a visitar una exposició temporal del Thyssen. Normalment, davant dels quadres llegeixo la fitxa, escolto l’audioguia, m’invento històries amb els personatges, però aquell dia no va anar així. No em concentrava, hi havia massa gent. M’espitjaven, s’amuntegaven i, per tal d’esquivar-los, anava saltant d’una obra a l’altra sense cap mena d’ordre. De cop i volta, vaig notar que perdia l’equilibri i vaig seure al caire d’un dels bancs. Sentia com si el cervell estigués a punt d’abaixar la persiana.

Aleshores vaig veure el quadre. A la paret del fons. Per una escletxa que s’obria entre la munió de caps. Era gran. Hi havia una noia asseguda en la mateixa postura que jo, a la vora d’un llit i desvestida. Aguantava un paper sobre els genolls nus. M’hi vaig acostar. La noia no llegia, on s’havia abismat? Amb el cap cot, l’ombra li enfosquia la cara. Una llum zenital emblanquia els llençols i les seves cuixes. La figura, desproporcionada, es retallava sobre les parets nues, immenses, blanques. La diagonal del quadre fugia enllà de la finestra cap a la negror de la nit.

Vaig imaginar la noia dreta contemplant l’habitació minúscula de l’hotel. Com es treia el barret. Amb una mà s’havia agafat a la calaixera mentre amb l’altra es descordava les sabates de taló. Després es treia el vestit de flors que ara jeia damunt la butaca. El cosset no li feia nosa, la protegia. No havia desfet les maletes ni el llit, només havia arrambat la vànova. Acabava d’arribar a la ciutat per iniciar una nova vida.

Va ser llavors que vaig notar una llàgrima, una altra. Un grapat. Rajaven discretes, com si sabessin que no era el lloc adequat per a deixar-se anar. Una nena em va allargar la mà des del coll de sa mare i li vaig tocar la punta dels dits abans d’esmunyir-me escales avall. Al carrer plovia i no duia paraigua. Em vaig encarar a la pluja perquè esbandís les llàgrimes.

Des d’aquell dia que ploro per qualsevol bestiesa. No. Vull dir que ploro d’una manera sobtada i lànguida que no puc aturar fins que se’m passa. A qualsevol lloc. Ahir em vaig haver d’amagar al lavabo del despatx. I quan provo d’esbrinar el motiu no me’n surto. Alguna cosa em fuig.

No ho he explicat a ningú, és clar. A la psicòloga sí, i ho faré en aquest ordre, així no em quedaré en blanc com em passa amb el metge, que semblo idiota perquè no sóc capaç de respondre “pots descriure el tipus de dolor?” No. Mal de panxa.

Ara hi caic, si la Clara té el telèfon de la psicòloga és perquè ella també ha vingut, “et passo el contacte. Bona decisió, Núria”.

Títol: Sala d’espera
Autora: Montse Freixas Rovira

Article: Aquest conte està relacionat amb l’article “Els símptomes, els malestars i els psicòlegs”