Patricia Ros

El subjecte arriba a aquest món com un ésser absolutament dependent i aquesta dependència condicionarà el seu desenvolupament. Abans que pugui caminar per ell mateix, menjar sol, o expressar el que vol, pensa i sent, encara passaran molts mesos.

La seva imatge es construeix sempre a costa d’una altra imatge: la que els seus progenitors projecten d’ell sobre ell mateix. L’adolescència, etapa fonamental del desenvolupament, és també la gran oportunitat per a la separació definitiva d’aquestes imatges ortopèdiques que han servit de bastida i sosteniment en la construcció de la personalitat de l’individu. L’adolescent en construcció, de la mateixa manera que la crisàlide, esdevé subjecte adult després de la metamorfosi definitiva.

Però no és fàcil aconseguir una separació pura -de fet, no hi ha res pur ni perfecte en l’ésser humà- i algunes de les àlgies i ansietats acumulades durant el període infantil i prepuberal poden formar un llast que condicionarà de manera profunda la nostra vida i les nostres relacions adultes.

Un dels llasts més pesats (i freqüents) és la dependència emocional: la necessitat de ser a través dels ulls de l’altre, de les verbalitzacions de l’altre, de la conducta de l’altre cap a nosaltres, de la seva aprovació i benedicció. Un altre que a la infantesa va prendre cos en els nostres pares però que en l’edat adulta pot estar encarnat en una amiga íntima, en una figura d’autoritat, en un col·lega professional, en una parella, etc.

En aquesta època d’estiu en què els viatges inspiren i m’inspiren per escriure aquest article, penso que la distància física mai resol o aconsegueix vèncer les dependències emocionals, a diferència del que molts opinen

Si bé és cert que els viatges ens distreuen, ens alegren, relaxen i emocionen, el veritable viatge és la descoberta d’un mateix sense bastides, sense mitges veritats, sense el filtre del que altres opinen de nosaltres, sense les aprovacions paternes, maternes o externes.

Un viatge cap al descobriment del nostre desig, sigui quin sigui, sense condicionaments, sense culpa, sense lligams i, per tant, en soledat absoluta. Estem sols davant del desig i el nostre deure és acomplir-lo si volem ser feliços. El desig ens impulsa, ens allunya del sofriment i de les repeticions mortíferes.

Però aquest desig només apareix quan aconseguim llevar l’àncora de les dependències emocionals. És a dir, en el moment en què ens aprovem com a persones, ens perdonem i perdonem a aquells que ens van criar perquè ells també van ser víctimes de víctimes; en el moment en què som capaços de relaxar-nos davant els nostres errors i els corregim sense haver-nos de castigar; i quan ens tractem amb generositat i tenim cura de nosaltres.

Només llavors podrem sortir cap a les relacions amoroses no dependents, cap a les relacions igualitàries, equilibrades i lliures.

Quan jo em conegui, m’aprovi i em valori podré dir que he iniciat un gran viatge al centre de mi mateix, un viatge que no culmina mai, ja que les repeticions, els errors i les pròpies limitacions ens recorden això: que som éssers humans imperfectes, i … encara sort!