Sabotatge

És un dimarts avorrit. La Carícia, l’Abraçada i els Petons mandregen pel sofà perquè ningú no ha reclamat la seva intervenció. Comparteixen l’àtic que el Centre d’Intel·ligència Emocional els ha assignat mentre duri l’operació encomanada pel Consistori. Formen un dels petits escamots d’Accions Tendres repartits pels districtes de la ciutat. La seva missió consisteix a convertir les emocions tendres dels ciutadans en actes físics per tal d’estimular les relacions personals i la convivència.

Tot ha començat com una juguesca quan la Carícia, tipa d’esperar que el radar del detector d’emocions es disparés, ha proposat als camarades “¿qui s’atreveix a fugir l’instant abans d’executar l’acció?”. L’Abraçada s’ha engrescat de seguida, és la companya més tendre de l’escamot i l’exciten els reptes. Els Petons, però, han protestat perquè un cop engegat l’impuls nerviós, ells tenen poc marge de temps per a fer-se enrere, són fogosos de mena. “Doncs no badeu”, ha replicat la Carícia, “estigueu atents al cervell humà i no a la retina; quan aquell espurnegi, prepareu-vos”.

Una hora més tard, l’Alba i el Marc surten de l’acadèmia d’anglès que hi ha al primer pis d’una escala de la Rambla, i pugen esverats al replà de dalt de tot. La Carícia, radar en mà des del sofà de l’àtic, detecta les emocions adolescents i prem el botó d’alarma. L’Abraçada i els Petons es posen en marxa.
Quan l’Alba i el Marc eren a punt de tocar-se, quan el gest d’un s’abocava a l’altre, lent i tendre, l’Abraçada s’ha escapat. L’Alba i el Marc s’han mirat atònits.

Ella ha estirat la mà per aferrar-la però l’Abraçada ha fugit escales avall, ha empomat la porta del carrer i ha sortit rabent.
El Marc encara guaita agafat al passamà de l’escala. L’Alba, en canvi, esclafeix a riure. Ell somriu. No sap què ha passat, només sap que l’Alba és preciosa i la vol besar. Ara. Així que obre els llavis, decanta el cap, i, quan l’olor de xiclet de maduixa li frega els narius, el primer Petó, en lloc d’aterrar sobre el llavi molsut que l’espera, s’enlaira pel forat de l’ascensor. Palplantats l’un davant de l’altre, els joves no veuen la bandada de Petons que també fuig per la claraboia darrere del primer.

L’Alba i el Marc baixen de pressa les escales. Quan surten del portal, el Marc tomba el cap per tornar a mirar la porta de ferro i vidre que s’ha tancat rere seu. L’Alba es bufa els rinxols esvalotats que li cauen sobre els ulls mentre escriu al mòbil “estic flipant”.
Si els joves caminessin junts tres cantonades enllà ensopegarien amb l’Abraçada, cargolada al banc de forja d’un jardinet silenciós, sota les branques plenes de Petons d’un vell cínamom. Potser els joves també seurien al banc per parlar del que els ha passat. Aleshores la Carícia, radar en mà des del sofà de l’àtic, tornaria a prémer el botó d’alarma.

Però el Marc es corda el casc de la moto, pensa que alguna cosa no funciona en aquesta relació, potser és millor deixar-ho córrer. Per la seva part, l’Alba fa adéu amb la mà i arrenca la moto. La neguitegen els cagadubtes, no saps mai si sí o si no.

Títol: Sabotatge
Autora: Montse Freixas Rovira
Fotografía: Pepa Be

Article: Aquest conte està relacionat amb l’article “El fil de les emocions”